Amets prefabrikatuak

Hue-Hoi An

2011-11-24T09:53:00.008+01:00

Post hau autobusari eskainia egongo da, Huetik Hoi Anera eraman zigun autobusari. Argazkiak ez dira oso politak, baina autobusa ere ez zen polita. Hasteko, Hueko agentziaren "bulegora" joan ginen; lehen eufemismoa, bulegoa=garajea. Hori bai, Marx eta Leninen erretrato polita zuten, Ho Chi Minh ere han zen noski!

Beroa, kiskaltzekoa. Eta puntual, autobusa.Benetan, hitzez ezin da azaldu autobusaren barnean egiten zuen beroa. Sartu eta berehala izerditan hasi ginen, baina tantaka, tanta mardulka! Literetan etzan eta ohearen ukimen itsaskorrak pott eginda utzi baligu bezala geratu ginen. Eta noski, bidaia osoan arrunt bilkatuko zen "toilet is broken" karteltxoa ere han zen:

Bidaia hasi eta berehala, beroaren eraginez kristoren logura sartu zitzaigun. Eta "kasualitatez" autobus horretan apenas geunden giriak. Gehienak vietnamdarrak ziren eta beste 8-10 giri. Kuestioa ez da autobusa gaizki zegoen edo ez, vietnamitekin gindoazen edo ez(guk azken hau nahi genuen). Kuestioa da guk tiketa erostean deskripzioa ez zela hau. Aire egokitua, autobus onak izango zirela... Kuestioa da ezin dituztela gezurrak modu kapitalista horretan esan, dirua ateratzearren (lasai, Hanoira bueltatu beharra genuen eta joan ginen agentziakoarekin hitz egitera eta etika lezioa ematera). Halako batean, errepide erdian geratu zen. Eta gidariak, bi ziren, jaitsi. Eta gu zain. Barruan. Izerditan. Azkenean, nazkatuta jaitsi egin ginen 20 minutu pasa ondoren.

Eta hantxe zeuden, aire egokitua izorratu egin zela eta konpontzen. Esan genien, gutxienekoa abisatzea zela, eguzkitan autobusa utzi eta gu barruan kiskaltzen utzi ordez. Beno, han inguruan zegoen etxe batetara joan ginen (ia etxe guztiek dute taberna funtzioa) eta zeozer hartu genuen, erdi zorabiatuta. Ia ordubete beranduago atera ginen, aire egokitua konpondu gabe eta gidariekin negoziatu ondoren (gu bilakatu ginen autobuseko sindikatu), sarrerako aurreko atea erdi irekita; poliziak ikusten genituenean atea ixten genuen (eskuz, imajina nork...) eta gero berriz ireki, haizea sar zedin. Bidetik oraindik beste geldialdi arraro horietako bat egin genuen, porexpanezko arrain kutxa batzuk maleteroan sartzeko, ura isurtzen ari ziren kaxa batzuk. Surrealista.

15etan atera ginen eta 18etarako Hoi Anen egon behar genuen, baina azkenean 21ak pasatxo iritsi ginen. Neka-neka eginak, sekula nire bizitzan hainbeste izerdi egin eta horrelako beroa pasa gabe, hotel on bat hartzea erabaki genuen. Amaiera on bat zisko eginak amaitu genuen egun baterako. Eta Hoi Anek oso polita zirudien. Eta halakoa zen.

Aquest post està dedicat al bus que ens va portar des de Hue a Hoi An. Les fotos no són molt maques, però el bus tampoc ho era. Per començar vam anar a l'oficina de l'agencia a Hue; primer eufemisme, oficina:garatge.Això sí, tenien un retrat de Lenin i Marx ben maco, i es clar, de Ho Chi Minh.

La calor era sofocant. L'autobus va arribar puntual. No es pot explicar amb paraules la calor que feia dintre del bus. Va ser entrar i começar a suar, però a "chorros". Ens vam posar als llits i el tacte "pegajoso" del llit ens va deixar enganxats. I es clar, el cartellet que ens va acompanyar la resta dels viatges en bus: "Toilet is broken".

Tan aviat com vam sortir ens va començar a agafar una son... I casualitat, aquest bus estava ple de vietnamites i apenes de guiris. La qüestó no és si el bus estava fatal o no, ni molt menys si anavem amb vietnamites o no (nosaltres voliem això). La questió és que la descripció dels tickets que vam comprar no era això: els busos són bons, amb aire acondicionat... La qüestió és que no tot s'hi val, que no es pot mentir de manera tan capitalista, per treure diners de qualsevol manera (això ja ho fem nosaltres aqui), però tranquils, que haviem de tornar encara a Hanoi i vam passar a parlar amb l'agencia, adonar-lis la nostra llicó d'ètica.

De cop,, el bus es va parar al mig de la carretera (o del no res). Al sol. Els conductors van baixar. I nosaltres allà. Suant. 20 minuts desprès vam baixar.

I allà estaven. Sense aire acondicionat i arreglant-ho a cops de martell. Els hi vam dir, que el minim era avisar-nos per poder baixar del bus. Vam anar tots a una casa del costat (gairebé totes les cases són bar, o al reves) i vam pendre algo, mit marejats. Desprès d'una hora més o menys, vam retornar al bus i vam sortir...sense aire. Però amb la porta d'entrada oberta per tal de que entrès aire (imagineu qui va ser el "sindicat" del bus). Cada cop que veiem policia tancavem la porta (a mà, estirant...imagineu qui ho feia?..si, nosaltres, surrealista però al final, divertit). Pel camí vam fer una parada d'aquestes surrelistes, per recollir caixes de porexpan plenes de peix per posar-les al maletero... Surrealista.

Vam sortir a les 15h i haviem d'arribar a les 18h, però al final vam arribar més tard de les 21h. Fets una merda, suats com mai, vam decidir agafar un bon hotel, ens ho havie guanyat. Un bon final. I Hoi An pintava molt i molt maco. I no va defraudar.

Hue

2011-11-23T09:44:00.017+01:00

Hurrengo geldialdia: Hue. Ia 800 kilometro. Beste behin Hanoira itzuli behar izan genuen, Ha Long badiako lagunak agurtu ondoren. Aurreko egunetan Vietnamen zehar nola jaitsi pentsatzen aritu ginen eta hainbat pertsonak autobusa gomendatu ziguten (nahiz eta guk trena eduki buruan). Azkenean "open tour" delako bat hartu genuen,Vietnam iparraldetik hegoaldera joatea ahalbidetzen dizun autobus bat, zuk nahieran antolatzen duzularik non eta noiz jaitsi. Hauxe izan zen lehena:

Itxuraz berria, nahiko erosoa, baina lepo zihoan. Ez balitz 14 orduko bidaia bat, nahiko ondo!

Hue-n bi egun egotea pentsatu genuen, lehen aste honetako "estress antolatua" ahazteko eta gure kasa ibiltzeko. Gainera ez da oso hiri handia Hue, baina bai historia askokoa. Heldu bezain pronto, zisko eginak, hostalera joan ginen. Arazoak dituzten gazteek lan egiten duten hostal bat; benetan ondo jaten zen, eta batez ere, benetan jatorrak ziren. Bertakoekin izan genituen elkarrizketak otordu guztien ostean dira agian gauzarik onenetakoa.

Huen ziudadela eder bat dago eta hainbat enperadoreren hilobi erraldoiak; pagoda eder bat ere ikusteko aukera izan genuen, monje eta guzti.Baita ere literaturaren tenplua. Baina onena, lehen aldiz motoan ibili ginela! Hiria ez zenez oso handia animatu egin ginen. Mototxo bat negoziatu, kasko pare bat eta mapa. Eta behingoz, hiria gure kasa ikusi genuen!!! a ze plazerra!

Lehen eguneko plana: pagoda eta literatura tenplua. Pagoda arazorik gabe topatu genuen, eta oso ederra, lasaia eta zeozer berezia duen lekua iruditu zitzaigun. Literaturaren tenplua aurkitzeko lanak izan genituen. Motoan galdu egin ginen eta errepide asfaltatua amaitu zenean eta auzo-txabola batean azaldu ginenean hasi ginen pentsatzen galdu ginela. Eta erabat konfirmatu Hue tatxatuta ikusten zen kartela ikustean, eta batez ere jendearen begiradak ikustean, erabat harrituta bi gauzengatik: zer egiten dute bi mendebaldar hauek hemen? eta zer egiten du neskak motoa gidatzen eta mutilak atzean? Motoa alokatzean ere galdetu ziguten: berak (neskak) gidatzen al du? eta barre txikiak...

Lehen eguna amaitzeko, Madrilgo gure lagunekin topatu ginen eta hainbat garagardo edan eta elkarrekin afaldu ostean, Vietnameko lehen arratoia ikusi genuen kalean (bizirik, ez jateko). Madrildarrekin barre egin eta edan ondoren, antzeko planak genituela ikusi genuen, eta ziurrenik berriz ere elkar topatuko genuela. Eta haiek ere autobusez joan zirela Huera, baina esperientzia okerragoa izan zutela...

Bigarren egunean, bero izugarria. Lehen egunean ere, eta kalean harrapatu zigun. Bigarrengoan motoa hartu genuen eta enperadoreen hilobi/hilerriak ikustera joan ginen. Hostalean politena, urrunena zegoena zela esan ziguten, eta hara abiatu ginen,, neska aurrean,mutila atzean, harro-harro. Bidetik, neska batek ea laguntzerik nahi genuen, bera ere harantz zihoala eta ez zitzaiola inporta gidatzea. Ze ondo! Bere atzetik joan ginen orduerdi luzez.

Halako batean, gelditu, gure ondoan jarri eta oso gertu geundela esan zigun. Oso ondo! Baina familia zuela, diru gutxi eta ea laguntzerik genion bidea erakusteagatik. Guk ezetz, ez geniola eskatu eta sentitzen genuela. Ez zitzaigun gustatu gezurra esan izana; hasieratik esan izan baligu, agian, baina horrela ez. Buelta eman eta joan egin zen. Eta gu han galduta, berriz.

Azkenean topatu genuen. Leku polita, bakartia erabat eta izugarri handia. Baina bero gehiegi, inoiz jasan ez bezalakoa. Ikusi, errepide ondoko txozna batean zeozer edan, berriro ere ibaiertzeko errepidetxotik galdu eta buelta, arratsaldean autobusa hartu behar baikenuen, Hoi An aldera joateko. 125 kilometro, 3 ordu (imajina errepide eta autobusak). Arratsaldean hartu eta gauean Hoi An lo, lasai-lasai. Hori zen plana. Baina...

Propera parada: Hue. Gairebé 800 kilometres. Un altre cop vam haver de tornar a Hanoi, desprès de despedir-nos dels amics de Halong. Aquests dies vam estar pensant com realitzar el viatge pel Vietnam i diversa gent ens va recomanar el bus (encara que nosaltres erem més partidaris del tren). Al final, vam agafar un "open tour" d'aquests que et permet pujar i baixar de bus quan i on vols. Aquest va ser el primer (mireu foto a dalt).

Era bastant nou, bastant comode, però anava ple. Si no hagues estat un viatge de 14 hores, bastant bé!

Vam estar dos dies a Hue, per descansar del "estress organitzat" de la primera setmana.No és una ciutat massa gran però sí amb molta història. Tan aviat com vam arribar ens vam instalar a l'hostal; un hostal on treballeven joves amb problemes, una mena de servei social. Vam menjar molt bé i sobre tot, van ser molt amables. La millor cosa, les converses que teniem amb ells i elles desprès dels apats.

A Hue hi ha una ciutadella molt maca i uns quants cementiris d'emperadors; també vam poder veure una pagoda preciosa, amb monjos inclosos. I també un temple de la literatura. Però el millor va ser que vam moure'ns amb moto per primera vegada al Vietnam. La ciutat no és gaire gran, no hi ha tant tràfic i ens vam animar. Moto, un parell de cascos i mapa! quin plaer! (veieu video a dalt).

Plà pel primer dia: veure la pagoda i el temple de la literatura. Vam trobar la pagoda sense problemes, molt maca, molt tranquila, un lloc amb alguna cosa especial. Vam tenir més problemes per trobar el temple de la literatura. Ens vam perdre amb la moto i d'això ens vam adonar quan es va acabar l'asfalt i vam entrar a un barri-txabola. Ho vam confirmar quan vam veure el cartell de Hue tatxat (sortiem de Hue!) i amb la mirada de la gent del barri: que fan aquests dos occidentals aqui? i sobre tot, que fa la noia conduint i el noi darrere? Quan vam llogar la moto també ens ho vam preguntar: condueix ella? i un somriure...

Per acabar el primer dia, ens vam trobar amb els nostres amics de Madrid i vam veure unes birres i vam sopar amb ells. Desprès, vam veure la nostra primera rata del Vietnam. Els de Madrid també van anar a Hue en bus, però la seva experiència no va ser tan bona com la nostra... Segurament ens veuriem a Hoi An, vam parlar.

El segon dia, una calor impresionant. El primer dia també, i ens va agafar al carrer. El segon dia vam agafar la moto i vam anar als cementiris dels emperadors. Vam pujar a la moto i encara dintre de la ciutat una noia molt maca es va oferir amb una altra moto a ajudar-nos a arribar, perquè ella també marxaba cap allà. Que maca! Vam anar darrere d'ella mig hora llarga. De sobta va parar i ens va dir que estavem molt a prop. Que bé! I ens va dir que tenia familia i que necessitava diners, a veure si podiem pagar-li la "carrera". li vam dir que no, sobre tot perquè ens va mentir (va donar mitja volta i va marxar). Si ens haguès dit des del principi, potser ens ho haguessim pensat, però així no. Va marxar, i ens va deixar allà perduts.

Al final, ho vam trobar. Un lloc molt maco, molt solitari i exageradament gran. Però hi havia massa calor, com mai havia passat jo. Ho vam veure, vam pendre algo a una txozna al costat del camí, ens vam tonar a perdre a la vora del riu i vam tornar; a la tarda agafavem novament el bus que ens portaria a Hoi An: 125 kilometres, 3 hores de viatge (imagineu-vos les carreteres i el bus). Així cap al vespre estariem instalats a Hoi An. Això en teoria. Això era el plà. Però...

Gent de Halong-eko jendea

2011-11-16T10:42:00.010+01:00

Itsasontzikoak eta ingurukoetakoak. Denetik izan genuen bi egun hauetan:

-Alemaniarrak: 50 urte inguruko bikote oso atsegina eta jatorra. Estereotipoen aurka joz, oso jende gozoa zen, bai gizona bai emakumea. Esaldia: Zenbat ordu egiten dira lan Espainian?

-Suitzarrak: Bikote gaztea. Mutila, gigoló itxuraren estereotipoa. Hori bai, ixila eta heziketa onekoa. Jatorra zen oso, eta guapo-guapotzat zuen bere burua. Neska, jatorra oso, inoxentea (zentzu onenean), baina ez zekiena galdetzen zuen. Onena, harritzeko gaitasuna ez zuela galdu. Jatorrak, normalak, gaur egun hau bertute bat da!

-Ingeles-katalanak: 60 urte inguruko bikote xelebre bezain jatorra. Hauek bai pertsonaiak! Ingelesak, Bartzelonan, Gràcian bizi direnak (hau kasualitatea!), eta Ekialde osoan bidaiatutakoak. Benetako hippieak, baina ostia txarrarekin. Hauekin bi egunetan mundua konpondu genuen! Esaldia: Hau Porexpan itsaso bat da!!

-Madrildarrak: Hasieran, madrildar peto-petoak zirelakoan geunden. Mundua eurek asmatu zutela zirudien. Baina gero katxondo batzuk zirela konturatu ginen. Gu eurei adarra jotzen eta haiek guri. Bidaian zehar gehiagotan topatu ginenez, hitz egingo dut aurrerago eurei buruz. Esaldia: Florentino lo tiene todo controlado! Mou no me gusta!

-Besteen artean, aipagarrienak: australiar bikotea: autista xamarrak, baina tipoa kuriosoa benetan. Handik bizpairu egunetara egongo ginen herri batetik zetozen (Hoi An) eta han 1000$ gastatu omen zituen arropa erosten. Harrapazak! Inbidia sentitu baduzue lasai, Halongen bainu bat hartu genuenean marmoka edo medusa erraldoi batek kosk egin zion eta hor bota zituen orruak! Esaldia: aaauuucchhh!! Benicio del Toro eta bikotekidea: Noski ez zela Benicio, baina antza bazuen dedio!Neskalaguna ezerezaren hurrengo modura tratatzen zuen, ba imajina zer ginen besteok beretzat. Horrelaxe geratu ziren, bakarrik eta inorrekin hitz egin gabe.Esaldia: batere, hitzik ez zuen egin. Bakarka joan zirenak: Bi pertsona bidaia bakarka egiten ari ziren eta logela konpartitu behar izan zuten...apusturik ez genuen asmatu. Bakarka jarraitu zuten bidaia.Esaldia: oooh!

Eta garrantzitsuenak, Halong badian zehar bizi eta lan egiten dutenak: Alde batetik, "etxe" flotante moduko batzuk daude, bertan arrantzaleak bizi direlarik. Pentsatzen duzun lehen gauza zera da, hemen trumoi eta tximistak sartzen direnean, nola irauten dute? Bestetik, zer arrantzatzen dute ur zikin hauetan? Zer pentsatuko dute turismo mota honetaz? Eta nola okurritu zitzaien amerikarrei herrialde hau konkistatzen saiatzea? Erokeria eta kalkulu akatsa? Itsaso hau, hain erraz ezkutatu eta enboskada bat egitea hainbeste errazten duten menditxo hauekin… Patrulla batean joatearen sentsazioa izan genuen, ixiltasunean, itsasotik bertatik ateratzen diren mendi hauen ondotik pasaz, eta hura tranpa hilkor bat zela konturatu ginen.

http://youtu.be/d7u5WzLSo_E

Bestetik, badaude itsasontzi txiki batzuk, emakumeek eramanak nola ez, non denetik saltzen duten. Gurea bezalako itsasontzi handietara arraunean (zutik!) hurbildu eta edateko edo jateko eskaintzen ematen dute eguna, eguzki indartsu eta beldurgarri baten pean. Horregatik goitik behera estaliak ikusiko dituzu. Kapela tipikoa, zapia, eskularruak, galtza eta mauka luzeak...eta bero izugarria, pentsatzen nuen nik! Hau bai lan gogorra!

Del vaixell i dels voltants. Vam tenir de tot durant aquests dos dies:

-Els alemanys: Una parella d’uns 50 anys, molt macos i simpàtics. Anant contra els estereotips, eren molt dolços. La frase: Quantes hores es treballa a Espanya?

-Els suissos: Una parella jove. El noi, amb la imatge típica de gigoló. Això sí, ben educat i callat. Era molt simpàtic i es tenia per molt guapo. La noia, maca i molt inocente (en el millor sentit de la paraula), preguntava allò que no sabia o no entenia. Simpàtics i normals, i avui en dia això és una virtut!

-Els anglesos-catalans: Parella curiosa i molt maca d’uns 60 anys. Quins personatges! Anglesos, vivint a Barcelona, a Gràcia! Coneixien molt bé tot l’Orient. Auténtics hippies (en el bon sentit de la paraula i concepció), però amb mala llet. Amb aquets haviem arreglat el mon en dos dies!!La frase: Aquest és un mar de Porexpan!

-Els madrilenys: Al principi ens van semblar típics madrilenys: semblava que el mon ho havien inventat ells. Però desprès vam veure que eren uns catxondos. Ells prenent-nos el pel i nosaltres a ells. Com que ens vam trobar tres cops més durant el viatge, ja parlarem d’ells. La frase: Florentino ho controla tot! Mou no m’agrada!

Entre els altres: la parella australiana: bastant autistes, però el paio era ben curiós. Devia haver-se gastat a Hoi An més de 1000$ en roba!Si heu sentit enveja, tranquils, al bany que ens vam donar a Halong bay, una medusa gegant li va picar…i quin crit! (normal!) La frase: aaaauuucchhh!. Benicio del Toro i la seva parella: No era Benicio, però se li semblava. Tractava a la seva parella com si no existis, imagineu com erem la resta per ell. Van estar sols i sense parlar amb ningú; la frase: cap. Els que van anar sols: Dues persones que viatjaven soles i que van posar a dormir juntes…van continuar el viatge soles…La frase: ooooh!

I els més importants, les persones que viuen i treballen a Halong Bay: per una banda, hi ha una mena de cases flotants i allà es on viuen alguns pescadors. La primera cosa que penses és com aguanten aquestes cases en cas de tormenta, encara que la badia està molt protegida… Per altra banda, que pesquen en aquestes aigues tan brutes?Que pensaren d’aquest tipus de turisme? També penses, com se’ls hi va ocorre al americans intentar conquerir aquest pais? Estaven bojos? Va ser un error de calcul? Aquest mar, amb aquestes muntanyes on es podien amagar tan fácilmente i fer emboscades….Vam tenir la sensación de patrular en un silenci total , passant al costat d’aquestes muntanyes verticals que surten de l’aigua i es evidente que això era una ratonera…

http://youtu.be/d7u5WzLSo_E

Per altra banda, hi ha uns petits vaixells, pilotats per dones com no, on venen de tot. S’apropaven als vaixells grans remant, de peu, i oferien de tot: begudes, menjar…i tot això sota un sol i una calor impressionant!!És per això que les veuràs tapades de dalt a baix. El típic barret,els guants, pantalons i maniga llarga…Quin treball tan dur!!

Halong

2011-11-14T11:21:00.017+01:00

Sa Patik Halong-era. Menditik kostaldera. Halong ezagutzen ez duenarentzat Son Gokuren sarreran ikusi ahal zen paisaia horiek biltzen dituen badia da:

Sa Patik Hanoira bueltatu ginen trenez. Hanoira goizeko 5etan iritsi eta goizean goiz hartzen genuen autobusa kostara joateko. Bidean, Hanoik ez duela lo egiten edo oso oso goiz esnatzen dela ikusi genuen:

Beno, autobusa hartu genuen. Eta bertan bi egunetan zehar gure gida izango zen frikia ezagutu genuen. Frikia bai. Ikusiko duzue zergatik.

Halong-era zure kontu joaterik ez duzu, antolaturiko bidaia horietako bat kontratatu behar duzu zure hotelean edo agentziaren batean. Ez zitzaigun gustatzen baina hala zen. Bi egun pasatzera gindoazen, itsasontzi batean, beste 20 giriz inguraturik (gu ere giri bilakaturik...).

Autobusean gindoazenak ginen ondoren itsasontzian ibiliko ginenak. Tartean bi madrildar. Hasiera batean txotxolo xamarrak iruditu zitzaizkigun arren, azkenean (bidaian zehar hiru aldiz topatu ginen) harreman ona egin genuen.

Halong, polita. Oso polita. Lehen egunean eguraldia zoragarria izan zen, itsasontzia ederra, logelak luxuzkoak (guretzat noski, gure bizitza mailarekin konparatuak...). Eta edozein momentutan, harri koxkor haietatik Son Goku noiz azalduko zain!! Bazkaldu eta gero koba batetara gindoazela esan zigun gidak ingelesez (edo hitz egiten zuen hizkuntza demonio horretan!). Eta ondoren badian zehar kayak egingo genuela. Putamadre! Ederra plana!

Itsasontzian bazkaltzeko orduan seinaka jarri ginen eta bi alemaniar eta bi suitzarrekin egokitu zitzaigun. Hau da Europako Champion's League-a eta gu, Errejional mailakoak. Oso jatorrak ziren eta denetik hitz egin genuen. Baita ekonomiaz ere: espainiar asko ikusten ari naiz bidaian...ez al zaudete ba krisian? esan ziguten alemaniarrek...touché! ja! nola erantzun horri, lehenik eta behin, espainiar perspektiba hartuz, hau da, espainiarra naiz ekonomikoki baina, nola azalduko dizut ondoren nire sentimena? Beno, lortu genuen! Espainiako egoera sozio-ekonomikoa azaldu genien (ulertu ziguten) eta Merkelen telefonoa eskatzekotan egon ginen... Espekulazio inmobiliarioa, diruaren banaketa ez ekitatiboa, Espainia barruko aniztasuna, eta hemen, gu...euskaldunak eta katalanak...alemaniarrak bazuten euskaldunen berri (Basque Country, yeah, ETA), baina suitzarrek ez gehiegi... Azaldu genien gure egoera kulturala, politikoa...beno, gure saltsan egon ginen! Oso gustora, alemaniarrek ere euren egoera eta baldintzak azaldu baizikiguten. Azken finean, ondorioa, denok langileak gara eta denok gaude hein batean edo bestean, zapalduak.

Eta ondoren "happy morning" kobara. Gida zeharo eszitatu zitzaigun kobako forma falikoekin.

Eta onena, uretara joatea kayak egitera. Baina freskatu beharrean, bero gehiago pasa genuen. Ura baino, pixa zirudien. Hura beroa! Eta hura zikina. Halong polita bezain zikin baitago. Horrek asko harritu gintuen; nola da posible hain leku ederra izan eta turismoaren izenean horrelako sarraskia egitea? Ura olio bihurtzeko urte gutxi falta zaizkie, zabortegi modura erabiltzen jarraitzen badute, urte gutxi batzuk barru plastikoak irentsiko ditu. Uretan zenbat plastiko kusi genituen ezin da azaldu. Eta porexpana. Porexpan itsasoa deitu genion itsasontziko batzuk. Pena handiena hori. Eta dena, antolaturiko bidaia hauetan, kronometratua duzula. Behin eta inoiz gehiago ez.

Halong gustatu zitzaigun, asko, baina zaindu egin beharko dute, eta ez gutxi! Turismo masiboa asegaitza den munstro bat da eta dirua emango du, ziur, baina zeren truke?

De Sa Pa a Halong. De la muntanya a la costa. Per qui no conegui Halong és la badia que es veu a l’intro dels dibuixos animats de Son Goku:

Vam tornar de Sa Pa a Hanoi en tren, aquest cop amb una parella, mare i filla, anglesa molt i molt simpàtiques. Vam arribar a Hanoi a les 5 de la matinada i agafavem el bus molt d’hora per anar ja cap a Halong. Vam poder conèixer la ciutat a aquestes hores i vam comprobar que Hanoi no dorm, o dorm molt poc.

Vam agafar el bus. I allà vam conèixer el “friki” que seria el nostre guia durant dos dies; ho sento, sí, era un Frisi. Ja veureu perquè.

No pots anar a Halong pel teu compte. Has de contractar un viatge d’aquests organitzats mitjançant el teu hotel o una agencia. No ens agradava gens aquesta idea però era així. Passariem dos dies a la badia, dins un vaixell, rodejats d’altres 20 guiris (i nosaltres mateixos convertits en guiris…)

Els que anavem al bus erem els que compartiriem el vaixell. Entre tots ells, dos madrilenys. Al principi ens vam semblar una mica tontets, però al final vam fer bona relació (ens vam trobar tres cops més arreu Vietnam).

Halong és maco. Molt maco. El primer dia el temps va ser espectacular; el vaixell bonic, les habitacions, senzilles, però s’estava de luxe (pel que estem acostumats nosaltres, és clar!). I allà hi erem, esperant quan sortia Son Goku d’entre l’espectacle de roques i muntanyes que sortien del mar!! Ens van explicar en un suposat anglès que dinariem i desprès aniriem a una cova. I desprès, al capvespre, que fariem kayak a la badia. Putamare!! Un bon plà!

Per dinar ens vam posar en taules de sis. A la Nostra, dos alemanys i dos suissos. És a dir, la Champion’s League d’Europa i nosaltres, de la 3ª Regional (económicamente parlant). Eren molt i molt macos (dues parelles) i vam parlar sobre tot (menys mal, us imagineu dos dies tancats a un vaixell amb 20 guiris sosos i bordes?). També vam parlar d’economia: Estem veient molts espanyols al viatge…però no esteu en crisi? Zaska!! Caray amb la pregunteta dels alemanys… Com contestar això, primer de tot, dient que ets espanyol económicament, però com expressar també altres sentiments? Bé, poc a poc ho vam aconseguir…Els hi vam explicar la situación económica-laboral-social d’Espanya i ens vam entendre; vam estar a punt de demanar-lis el telèfon de la Merkel…L’especulació inmobiliaria, el repartiment no equitatiu dels Diners, la pluralitat dintre del Estat Espanyol, i aquí dintre, nosaltres…bascos i catalans…els alemanys sí que tenien idea dels bascos (Basque country, yeah, ETA), però els suissos no… Vam parlar de la nostra situación llingüística, models d’ensenyament, cultura…ells ens van explicar el seu cas (molt interessant el cas suis). En definitiva, vam estar “en nuestra salsa”. Com a conclusió, totes i tots som treballadors i estem més o menys explotats per aquest sistema.

I desprès, cap a la cova “happy morning”. El guia es va excitar per complet amb les formes fàliques de la cova!

I el millor en aquest cas, és ficar-te a l’aigua i fer kayak. Però en comptes de refredar l’ambient, vam passar més calor. No era aigua, era pis! Quina calda!!I que brut que estava l’aigua. Halong és tan maca com bruta. I això ens va sorprendre molt a tots: com és posible destrozar un lloc tan maco en nom del turisme? (ens sona, oi?). Falten pocs anys per a què l’aigua es converteixi en oli, i si continúen fent servir Halong com abocador, se’ls hi menjarà el plàstic. No é spot explicar la quantitat de plastics que hi havien a l’aigua. I porexpan! El mar de porexpan li vam anomenar des del vaixell. Aquesta va ser la major pena. Això i que en aquest tipus de viatges ho tens tot cronometrat. Però ja ho hem fet, una i no més!

Halong ens va agradar, molt, però ho haurien de cuidar, i no poc! El turisme massiu és un monstre que ho devora tot i donarà diners, segur, però a canvi de què?

Sa Pa (II)

2011-11-13T17:45:00.000+01:00

Sa Pan bigarren eguna. Mendi buelta egiteko eguna. Horretarako gida bat behar genuen eta hotelaren bidez (grrr!) lortu genuen hmong gida bat, biontzat soilik. Biok bakarrik joan nahi genuen, ikusi genituen gauzei buruz eta euren ohiturei buruz galdetzeko. Galdera pila genituen!

Goizean goiz ezagutu genuen A. Bai, bai, horixe zen bere izena, A (geroxeago azaldu zigun esanahia). Neska baxua, gaztea, eta janzkera hmong tipikoa, 19 urte zituela esan zigun (guk 15 bat zituenaren itxura hatu genion). Hotel sarreran zain zegoen, bera eta beste lau hmong. Aurkeztu egin ginen eta beraien atzetik abiatu. beste laurak bi lehengusina, Aren amaginarreba (!!) eta bere semea! Haiekin hitz eginez, merkatua erakutsi zigun lehenik eta ondoren herritik atera ginen. Maldan behera gindoazen eta bitartean gauzak azaltzen zizkigun: hau, hura eta bestea... Beste laurak guk ezer erosiko ez geniela konturatu zirenean, buelta eman eta herriruntz joan ziren, A eta hirurok bakarrik geratuz. Bidean kaña zatitxo bat jan genuen, euren herri bat ezagutu, eta bere lagun baten (lan)postuan geldialditxo bat egin genuen telar bat nolakoa den ikusteko. Azkenik urjauzi bat ikusi genuen, han "pintxo" bat jan eta buelta. Mendi buelta polita izan zen baina politagoa berarekin hitz egin genuena.

Bidean zeuden hainbat "parada" turistiko erakutsi eta barrura ez zela sartzen ikusi genuen; eta 2kasualitatez", barrukoak ez zirela hmong-ak ikusi genuen, eta horixe galdetu genion: zergatik ez zara sartzen? Hmong gauzak saltzen dituzten hauek ez direlako hmongak? Eta baietz. Hmong bezala mozorrotzen ziren vietnamdarrak zirela eta hori ez zaiola gustatzen esan zigun. Guk arrazoia eman (noski!) eta ondo egiten zuela esan genion. A-k kontzientzia eta harrotasuna zuela ikusi genuen, pozez.

Bidetik eskola bat ikusi genuen eta atentzioa deitu zigun gauza bati buruz galdetu genion: haur asko daude kaleetan... ez al da ba eskolara joatea derrigorrezkoa? Eta berak baietz, eskolaratzea derrigorrezkoa dela esan zigun. Baina hmong (eta bestelako herri-kultura txiki hauek) arazoren bat zutela vietnamdar eskolekin; hain ezaguna egin zitzaigun!! Eskola hauetan, euren hizkuntza eta kultura ez zela erakusten, ez zela existitzen esan zigun. Era berean, eskola bereziak egiteko borroka egin zutela esan zigun (gure ikastolak edo). Azkenik, eta hau ere ezaguna zaigu eta normala da, lan asko dagoela etxeetan eta askotan adin batetik aurrera etxean lan egin beharra dagoenez eskoletatik ateratzen dituztela. A kontzientea zen eskolaren garrantziaz. Beraz, kalean ume asko ikustearen arrazoi ugari zeuden mendi alde hartan.

Eta gizonak? Non daude gizonak? (galdera hau bidaian zehar hainbatetan egin genuen). Hemen gizonak etxeaz arduratzen dira. Gizonak dira etxea zaintzen dutenak eta lurra lantzen dutenak, eta gu, emakumeak, kalera joaten garenak lan egitera. Arroza edo artoa landu behar denean denak gara, noski, lan egin behar dugunok!. Hara! Bai kontzepzio ezberdina! Egia esan, emakume gizartea zela garbi ikusi genuen (eta gero Vietnam osoan ikusi ahal izan dugu, nahiz eta modu ezberdin batean, Sa Parekin alderatuz).

A-k pertsonalitate indartsua zuen, indarra, eta oso gaztea zen. Gauza asko azaldu zizkigun eta guk ere gure kultura eta hizkuntzei buruz gauzak azaldu genizkion, eurekin genituen antzekotasun eta ezberdintasunak azalduz: euskara eta katalana, kultura minorizatuen kontzeptua, emakumeen indarra...Eztabaidagai oso politak hain urrun jaio garen 3 pertsonen artean, uztartze puntuak oso gertukoak izanik.

P.D: A-k “the one that taste’s bad” esan nahi omen du, zapore txarra duen hura… Eta guztiz kontrakoa izan da, emakume superlatibo honek gugan oso zapore ona utzi du. Zorte on A!!

Segon dia a Sa Pa. Dia per fer una volta per la muntanya. Necessitavem una guia i ho vam aconseguir mitjançant l’hotel (grrr!), una guia hmong, només pels dos. Voliem anar només els dos per poder preguntar-li sobre les coses que haviem vist i sobre les seves tradicions… Teniem moltes preguntes!

Vam conèixer l’A al matí. Sí, sí, es deia A (més tard ens va explicar el seu significat); una noia petita, jove i amb el vestit tipic hmong. Ens va dir que tenia 19 anys (encara que nosaltres pensavem que tindria uns 15). Estava esperant a l’entrada de l’hotel, ella i altres 4 hmongs. Ens vam presentar, eren dues cosines, la seva sogra i el seu fill (¡!). Vam veure el mercat amb elles i desprès vam surtir del poble, i anaven explicant coses i nosaltres a elles…Les altres 4, quan es van adonar que no els hi comprariem res, vam fer mitja volta i van tornar al poble, i ens vam quedar tots 3. Vam menjar un troç de canya de sucre pel camí, vam conèixer un poble hmong i vam parar al “puestillo” d’una amiga seva, on feia roba… Vam acabar a una cascada, menjant un “pintxo” i vam tornar en moto amb nois hmongs…Va ser una volta molt xula però va ser més maco el que vam poder parlar amb ella.

Ens va mostrar algunes paradetes turístiques que hi havia pel camí i veiem que ella no hi entrava, vam veure que, per “casualitat”, la gent d’aquestes parades no eren hmongs i li vam preguntar això: aquests que venen coses hmong vestits de hmongs, no són hmongs? I ens va dir que no. Que eren “viets” disfressats de hmongs i que per això ella no hi entrava, i que no l’agradava. Nosaltres la vam recolzar (és clar!) i li vam dir que feia bé. Vam veure que A tenia conciencia de poble i orgull!.

Pel camí vam veure una escola i li vam preguntar sobre una cosa que ens va cridar l’atenció: hi ha molts nens pels carrers… anar a l’escla no és obligatori? I ella ens va dir que sí. Però que els hmongs (i altres pobles minoritaris de les muntanyes) tenien alguns problemas amb les escoles vietnamitas…se’ns va fer un problema molt conegut i familiar!! Ens va dir que a aquestes escoles la seva llengua i la seva cultura no s’ensenyaven. I que van lluitar per tenir escoles propies (les postres ikastolas o així). Però també ens va dir que hi ha molta feina a les cases i que a partir d’una edat han de treballar a les collites, a casa… A era conscient de l’importancia de l’escolarització.

I els homes? On són els homes? (aquesta pregunta es va repetir molt durant el viatge). Aquí els homes s’encarreguen de la casa. Són ells qui cuiden la casa i treballen la terra, i nosaltres, les dones, sortim a treballar. Quan s’ha de collir l’arroç o el blat, és clar, treballem tots i totes, però!. Quina concepción més diferent!! Vam veure de seguida que era una societat “dominada” per dones (així com a tot Vietnam, que hem vist que les dones són un eix més que important, encara que d’una manera diferent que a Sa Pa).

A tenia una personalitat forta, era molt jove i tenia molta força. Ens va explicar moltes coses i nosaltres li vam parlar sobre les nostres cultures i llengües, les coses que ens uneixen i ens diferencien: l’euskara i el català, el concepte de cultures minoritzades, la força de les dones… Temes molt interesants per a 3 persones que han nascut tan lluny l’una de l’altra, però que vam tenir punts d’unió i punts de vista molt propers!

P.D: A significa “the one that taste’s bad”…aquella que té un sabor dolent…tot al contrari, aquesta dona amb majúscules ens va deixar un molt bon sabor de boca. Molta sort A!!

Sa Pa (I)

2011-10-23T13:32:00.019+02:00

Hanoi gogoz utzi genuen atzean. Hotela goizean goiz uztea akatsa izan zen, egun osoa motxilekin eta 35ºC baino gehiagotara egon baikinen, eta trenera porrot eginda iritsi ginen. Treneko billeteak agentziatik lortu genituen azkenean, nahiz eta saiatu ginen tren geltokira joan eta lehiatilan erosten, edozein vietnamdarren moduan. Joatekoa bai, baina itzultzeko billeterik ez zegoela eta, agentzien monopolioan erori behar izan genuen (aurrerago azalduko dut agentzien mundu hau...).

Tren geltokira iritsi eta billetea eskuan izan genuen arte ez ginen lasai; agentziekin beti izan dugu mesfidantza sentsazioa (eta kasu honetan, ez da aurreritzi kontua). Literadun gelatxoan sartu ginen azkenean! eta gurekin batera Singapurreko bikote bat. Oso jatorrak! Barre egin genuen, hitz egin, azalpenak eman, eta egia esan, bikain joan zitzaigun (batez ere beraiek gehiago ordaindu zutela jakin genuenean)! Eta berehala lotara. Lotara diodanean ziurrenik 6-7 ordu segidan egiten den deskantsu inkonzientea etorriko zaizue burura. Ba ez. Lotara diodanean, hango trenetan behintzat, gorputza saltoka dabilen zeozer da. Harrigarria da trenak egiten dituen saltoak, eta gure gorputzak lo egiteko duen abilezia.

Sa Para iristeko Lao Cai izeneko herrira iristen zara, Txinatik oso (hain!) hurbil. Iparraldean gaude beraz. Iritsi ginen eta han konturatu ginen etorri ginena "makro-trena" zela! Sekula ez ditut hainbeste bagoi jarraian ikusi (eta nire herrian trenak egiten dituen fabrika bat dago!). Geltokitik atera eta nagiak atera aurretik, betiko erretolika: taxi, bus, sir? Beno, normala da, Sa Pa handik ordubetera dago eta bai ala bai autobusez joan behar duzu. Ikusi genuenagatik jende guztiak (guk ezik, nola ez!) zuen lotua autobusa bidaia-agentziarekin. Gu ukatu egin ginen, gure kasa lortu nahi genuen. Singapurrekoei agur esan, ea Sa Pan ikusten garen, eta autobus bat negoziatu genuen. Hemen konturatu nintzen "regateo" kontu hau gustatzen hasi zitzaidala. Autobusean sartu eta irteterakoan, nortzuk sartu autobusean? Gu baino dezente gehiago ordaindu zuten singapurtarrak. Gizarajoak. Norbaitek geltokian jaso zitzan gehiago ordaindu zuten eta azkenean gu bezala. Bidaia-agentzia kabroiak, bai han bai hemen ( aurrerago post bat eskainiko diet), azkenean nahiz eta gehiago ordaindu, ez duzu nabaritzen.

Sa Para iritsi ginen, autobuslari kamikazearen gidatze lasterra gaindituta. Eta Sa Pan igandea zen, merkatu eguna. Hura ikuskizuna! Sa Pa eta zonaldea oso ezaguna da bertan bizi diren tribuei esker. Hainbat eta hainbat tribu bizi dira mendi hauetan: Hmong, Dao, Tay, Giay...eta Viet delakoak (vietnamdarrak). Guk kontakturen bat bageneraman, hmong tribukoa, baina azkenean gure kasa beste bat lortu genuen.

Sa Pa hiria txikia da, eta kale nagusi batean konzentratzen dira ia hotel gehienak. Prezio on batean hotel on bat lortu genuen eta dutxatu eta gosaldu ondoren, merkatua ikustera joan ginen, hurrengo egunerako utziz Sa Pako mendietan barna egin beharreko ibilbidea. Hoteletik irtetean izan genuen lehen kontatktua etnia ezberdin hauekin. Baina izan zen bezala kontatuko dizuet.

Gu biok hotelaren sarreran. Kanpoan, 20 hmong inguru, denak emakumeak, 20 urte ingurutik, 70 ingururartekoak. Denak hoteleko irteera ia blokeatuz. Elkarri begiratu eta atera ginen. Eta hmong guztiek nola inguratzen zaituzten, denetik eskainiz, ezin da hitzez deskribatu: Hello, what's your name, where are you from? do you want... dena irribarre gozo batez. Hasieran galdera guztiak erantzuten dituzu, eta azkenean bakoitza hmong batekin gindoazen kaleetan barna, eurekin elkarrizketan. Gustora, baina penaz bagenekielako elkarrizketaren helburua zeozer saltzea zela.

Merkatua ikusi genuen. Merkatua ez da leku finko bat. Merkatua kalea da. Lurrean, eskailera batzuetan, toldo azpietan...garatzen da. Dena kolore, dena da espezie, arropak, oilo, oilasko eta auskalokoak, eta barazkiak. Eta batez ere usainak. Usain ezberdinak, identifikaezinak, batzuk jasateko zailak. Noski, higiene irizpideak ez dute zerikusirik. Gure lehen merkatua izan zen eta pixkanaka gozatzen joan ginen, ikertzen, ulertzen...

Ah! Azkenean ume bati erosi genizkion zintzilkario batzuk...nola ez, duen aurpegia ikusita? Eta hurrengo egunean, mendi buelta eta gure lagun Á hmong etniako neskatoak esplikatu zizkigun gauza interesgarri guztiak... baina hori hurrengo postean.

Vam deixar enrere Hanoi amb ganes. Deixar l’hotel des del matí va ser un error, ja que vam haver de passar tot el dia amb les motxilles i 35ºC, i varem arribar al tren derrotats, molt cansats. Vam aconseguir els bitllets de tren mitjançant una agencia de viatges, encara que vam intentar aconseguir-les com qualsevol vietnamita, a l’estació. Vam aconseguir el bitllet d’anada però no quedaven més per tornar, o sigui que vam haver de “claudicar” (ja explicaré més endavant aquest mon de les agències).

No vam estar tranquils fins que vam tenir el bitllet a les nostres mans; amb les agencies hem tingut aquesta desconfiança tot el viatge (i no és qüestió de prejudicis). Al final, vam entrar a la Nostra cabina amb lliteres! I amb nosaltres, una parella de Singapur. Molt i molt simpàtics! Vam riure, vam parlar, vam donar-nos explicacions, i la veritat, ens va venir molt bé desprès d’un dia dur (sobre tot, desprès de saber que ells havien pagat bastant més pel bitllet!). I de seguida a dormir. Quan dic “dormir” segurament t’estàs imaginant l’acte de descans inconscient durant 6-7 hores. Doncs, no. Quan dic dormir, al menys als trens d’allà, és una mena de posar el cos a saltar damunt del llit (i quina manera de saltar!!). Ara, és impressionant la capacitat que té el nostre cos de dormir a tot arreu!!.

El tren et deixa a Lao Cai, a una hora per carretera de Sa Pa. Molt (tan) a prop de la China!! Estem al nord de Vietnam. Vam arribar a Lao Cai i vam veure el “macro-tren” que ens havia portat fins allà! Mai havia vist tants vagons junts (i al meu poble hi ha una fàbrica de trens!). Vam sortir de l’estació i pam! la litúrgia de sempre: taxi, bus, sir? Bé, és normal, has d’anar a Sa Pa sí o sí amb bus, o sigui que són les 06.30 de la matinada i t’has de posar a regatejar! Això nosaltres, perquè vam veure que la majoria de turistes ja tenien a algú esperant, mitjançant la agència. Nosaltres ens hi vam negar, voliem fer-ho pel nostre compte. Varem dir adéu als de Singapur. Varem regatejar, i aquí vaig adonar-me que m’agradava fer-ho. Vam entrar al mini-bus i al sortir varem veure com pujaven als de Singapur al nostre bus. Pobrets. Desprès ens vam explicar que ells havien pagat més per tal de que fossin també recollits a l’estació; i res, van haver de fer igual que nosaltres, però pagant més. Això són les agències. Però allà i aquí.

Varem arribar a Sa Pa, sobrevivint al conductor kamikaze del bus. I a Sa Pa era dia de mercat, diumenge. Quin espectable!Sa Pa i els voltants són molt coneguts per les ètnies que viuen a les muntanyes d’allà: Hmong, Dao, Tay, Giay...i els Viet (els vietnamitas). Nosaltres portàvem des d’aquí un contacte, de la tribu dels hmong, però al final varem aconseguir un altre pel nostre compte.

Sa Pa és una ciutat petita, i gairebé tots els Hotels es concentren a un carrer. Vam aconseguir un bon hotel a un bon preu, i desprès de dutxar-nos i esforçar (penseu que portàvem 2-3 hores aixecats i eren les 9:00 encara!), varem sortir a veure el mercat, deixant pel següent dia la ruta per les muntanyes de Sa Pa. Varem tenir el primer contacte amb les ètnies d’allà només sortir de l’hotel. Però us explicaré tal i com va ser.

Nosaltres dos a l’entrada de l’hotel. Fora, unes 20 hmongs, totes dones. Des dels 20 als 70 anys. Totes quasi bloquejant la sortida de l’hotel. Ens vam mirar i vam sortir. I no és pot descriure com et rodegen les 20 hmongs, oferint-te de tot: Hello, what's your name, where are you from? do you want... tot això amb un somriure dolç. Al principi contestàvem totes les preguntes, i al final, cadascun de nosaltres anava parlant amb una hmong pels carrers de Sa Pa. Molt a gust, encara que sabíem que l’objectiu de la conversa era vendre alguna cosa.

Varem veure el mercat. El mercat no és un lloc fix. El mercat és el carrer. Al terra, a unes escales, sota uns “toldos”… Tot és color, especies, robes, pollastres, galls d’indi, “ves a saber què’s”, verdures. I sobre tot, olors. Olors molts diferents, impossibles d’identificar, olors crus, cuinats, alguns difícils de suportar. És clar, els criteris de neteja i higiene no tenen res a veure. Va ser el nostre primer mercat i poc a poc va manar gaudint, investigant, provant, entenent…

Ah! Al final varem comprar alguna coseta a un nen… como no, amb la cara que tenia?? I el proper dia, vam fer una ruta per la muntanya amb la Nostra amiga Á de l’ètnia hmong que ens va explicar moltes coses… però això, al següent post.

Hanoi II

2011-10-20T00:05:00.000+02:00

Hanoitik Sapara berehala joatea erabaki genuen, asteburuan Sapan merkatua baitzegoen eta hau ikusteko. Eta gainera, bidaiaren azken egunetan Hanoira bueltatuko garenez, hiria gehiegi ez "ikertzea" erabaki genuen.

Hanoiko "36 kale" deitzen den auzoan gaude lo egiten, erdigunearen erdigunean. Internetez "de luxe" gela zena, bertan gaudenean de luxe duen bakarra dituen hezetasunak dira, baina behinik-behin aire egokitua du, eta Hanoin egiten duen beroarekin, eskertzen da...

Hanoi lehen egunean hezetasuna da, beroa, jendea, motoak, kaosa, ulertu ezin den ordena, jende jatorra, etengabeko estimuloak...guzti hori da. Hanoi sentsazio askoren nahasketa bat da, boxealariek entrenatzen dituzten kolpe jarrai horietako bat da. Baina gustatzen zaizu.

Vam decidir marxar ràpid de Hanoi a Sapa, més que res per poder veure el mercat del cap de setmana de Sapa. A més a més, com que els últims dies del viatge els pasariem a Hanoi, vam decidir no explorar massa la ciutat.

Estem als "36 carrers", un barri al centre del centre. El que per internet era "habitació de luxe", en realitat l'únic que té de luxe són les humitats, però al menys té aire acondicionat, que amb la calor que fa a Hanoi...

Hanoi el primer dia és humitat, és calor, gent, motos, caos, un ordre ininteligible, amabilitat, estímuls incessants... Hanoi és un gran cúmul de sensacions, és un d'aquests cops seguits que assagen els boxeadors. Però t'agrada.

Hanoi!!

2011-10-17T12:37:00.008+02:00

Boligrafo urdina galdu ondoren eta 15 minutuz obsesiboki motxiletan, patriketan eta toki guztietan bilatu ondoren, bi gauza erabaki ditut:

-Kolore berdearekin idatz dezakedala

-Arazo bat dudala boligrafoekin...obsesibo xamarra naizela eta horregatik gutxienez 3 eduki behar ditudala gainean.

Sapatik bueltako trenean idazten dut hau, egun pare bat idatzi gabe egon ondoren eta treneko mu_______gi____/\___m___en_____du___a__/\__/\__k uzten didan heinean. __/\__Aiii! nire burua!! k o s k o r r e k o !!!!

Atzera bueltatzen naiz denboran.

Hanoira iritsiera. Moskutik Hanoirako hegaldia ondo joan zen. Hain ondo nire beldurrak 4 orduz lo egitea erabaki zutela hegazkinean!! Luzea izan zen bidaia oso baina ari naiz hegan egiteari diodan beldurra gainditzen! Onena hau izan zen, eta okerrena Moskun pasa behar izan genituen 14 ordu amaigabeak, errusiarrak jatorrak baino beste edozein adjektiborekin kalifika daitezkela (orokorrean) eta nekea (edo modu modernoan, jet-lag deiturikoa) Hanoirekin aurkitzen zarenean.

Hanoireki aurkitu egiten zara eta. Edo hobe esanda, topatu. Aurrez-aurre topatzen zara eta zaplazteko bat ematen dizu. Boxeo lehia bat bezala da iritsiera. Indartsu hasten zara eta irauten duzu, baina Hanoik duen kolpatze erritmoa ezin da jasan.

Iritsi ginen. Taxi bat hartu genuen. Edo hobe esanda, berak hartu gintuen (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Gidek agintzen duten moduan tratua egin genuen, bidaia neska frantses batekin elkarbanatu genuen gainera, eta honek Vietnam ezagutzen zuenez hainbat aholku eskaini zikigun (hauen artean, autobusez egiteko bidaia...gogoratu ginen aurrerago aholku honekin...).

Taxiko lehiatiletatik ikusi genuen zer zegoen guri itxaroten: eraikitzen, bizirik dagoen hiri bat, etengabeko mugimenduan, aldaketa azkar batean, eta batez ere bizirik, oso oso bizirik dagoen hiri bat. Agian horregatik, hiria bera baino azkarrago joan behar duelako da trafikoa hain zoroa, kontrolgabea (itxuraz).

Espaloiak motoentzat dira. Errepidea, gainontzekoentzat. Norabidea, anitza. Kontrako norabidean joatea norabide egokian? joatea bezain zilegi da. Moto kopurua kalkulaezina eta estimulo bisuala etengabea. Baina nola gurutzatu kalea? Erraza da. Eta batez ere, lojikoa. Besteengan konfidatuz. Izugarri gustatu zitzaidan hau. Ezker-eskubi begiratuz gurutzatzen duzu, bozina hotsekin gidatuz (hemen ez dira bronka botatzeko, baizik eta hemendik noa, kontuz esateko baizik). Eta listo. Gurutzatu duzu. Eta gustatu zaizu.

Desprès de haver perdut el bolígraf blau i buscar-lo obsessivament durant 15 minuts a les motxilles, a les butxaques i a tot arreu, decideixo dues coses:

-Que puc escriure amb el color verd

-Que tinc un problema amb els bolígrafs...que sóc bastant obsessiu i que necessito tenir a sobre al menys tres.

Escric això tornant de Sapa, al tren, desprès d’haver estat un parell de dies sense escriure i en la mida que el mo_____/\__V__i____Me__/\__nT del TrEn em deixa___/\___ aaayyy! El meu cap!!

Torno enrere en el temps.

L’arribada a Hanoi. El vol de Moscou a Hanoi va anar bé. Tan bé que les meves pors van decidir anar-se a dormir durant 4 hores!! El viatge va ser molt llarg per`estic superant la por que em fa volar!!Això va ser lo millor, i el pitjor van ser les 14 hores que varem passar a Moscou, el fet que els russos i les russes poden ser qualificats de qualsevol manera excepte de simpàtics (en general) i el cansament (o dit en modern, el jet-lag) quan et trobes amb Hanoi.

Perquè amb Hanoi et trobes. Et trobes de cop i de front, i et dona un clatellot. L’arribada és com un combat de boxa. Comences fort i al principi aguantes, però el ritme de colpejar que té Hanoi no és pot aguantar.

Vam arribar. Vam agafar un taxi. O millor dir, ens va agafar ell (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Vam regatejar tal i com manen les guies i el viatge ho vam compartir amb una noia francesa que coneixia Vietnam i que ens va aconsellar (entre aquests consells, el de viatjar amb autobus...més endavant ja vam recordar aquest consell ja...).

Des de la finestra del taxi vam veure el que ens esperava: una ciutat en moviment continu , en construcció, i sobre tot, una ciutat molt i molt viva. Potser per això, perquè ha d’anar més ràpid que la pròpia ciutat, el tràfic és tan boig, tan descontrolat (a primera vista).

Les voreres són per a les motos. La carretera, per la resta. La direcció és multiple. La contradirecció, tan vàlida com la direcció ¿correcta?. La quantitat de motos ès incalculable i els estímuls visuals incessants Però, com creuar el carrer? És fàcil. I sobre tot, ès lògic. Confiant en els demès. Això em va agradar molt. Has de mirar a dreta i a esquerre i creues, guiant-te amb soroll dels clàxons (que aqui no són recriminatoris, si no d’avís: ei, que vinc! Ei, passo per aqui...). I ja està. Ja has creuat. I t’ha agradat.

14 ordu Sheretmeyevon / 14 hores a Sheretmeyevo

2011-10-11T10:07:00.007+02:00

Goizeko 6etatik Sheretmeyevoko aireportuan, ia-ia hau irekiz...Jaitsi eta lehenengoak kontrola pasatzen, terminal batetik bestera pasatzeko kontrola; eta a zer kontrola! ene! Zein jatorrak diren polizia errusiarrak! (ironia on). Lehenengo egiaztapena: kontroleko emakume poliziaren ingelesa eta gure ingelesa ez da berdina, baina bere aurpegia ilusita, Garbi utzi zigun bere ingelesa zela ona eta gurea…kakaren hurrengoa! Kendu zapatak, kendu motxila, ireki besoak, hankak zabaldu...eta zure aurrean guanteak janzten dituztenean...glups! ezer ez, ipurdia pixka bat ukitu, umm egin eta aurrera! Jada Errusian...ah ez, nazioarteko zonaldean gaude, hau da, ez Errusia, ez inon... aireportuek dauzkaten terminal "para-estatal" edo hobe esanda, "a-estatal" horietako batean.

Berriro ere aurriritziak: fidatzen ez zaren aurpegi "arraroak", hizkuntz arrotzak, kafe (erraldoi) bat hartzeko ere arazoak (no euro, no credit card please, only ruble eta nola demonio edukiko ditut nik ba errubloak ez banator eta ez banago Errusian!) Dena da berria: jendea edalontzirik gabe kubatak egiten (whisky tragoxka bat, koka-kola tragoxka bat, ta alehop!), urrezko hortzak...

Baina baita ere errusiar irribarreren bat, eguzki goxoa eta bidaia osoa aurretik... (Eta oraindik 08:15 ziren hau idatzi nuenean!!)

Gero, beste 12 ordu pasa genituen aireportuan... Denetik egin ahal izan genuen(ironia on):
-lurrean lo (mendebaldeko gizartearen asmakizun eder bati esker: bakarka esererarazten zaituzten aulki besodunak...ez dezala inork pentsa bertan lo eign daitekenik!)
-Taberna guztiekin borrokatu kreditu txartela har ziezaguten (no euro? no card? ok, bye!)
-Azkenean Costa kafea ezagutu, kristoren gosaria ordaindu (bai tamaina, kalitatea, baina baita ere prezioa)
-Hanburgesa eder bat bazkaldu (eta hau bai ederki ordaindu genuela! hori ikusi genuen bidaiatik bueltatzean, kreditu txartelaren karta iristean...baina, inork ba al daki nola dagoen errubloa euroarekin alderatuta? ba, ez, guk ere ez!)
-Nazkatu. Aspertu. Nekatu. Lur jota itxaron. Ekialde urrunera goazen guztiekin bildu eta denen nekatu aurpegietan ezagutu geure burua.
-Eta azkenean,Hanoira eramango gintuen Aeroflot hegazkin erraaaaaaaldoira igo, zeharo nekatuta, loguraz, baina kontent, pozik, ilusioz...

Hanoi, bagoaz!!

Des de les 06:00 a Sheretmeyevo, gairebé obrint l'aeroport... Baixem de l'avió i som els primers en passar el control per passar d'una terminal a una altra; i quin control!! Aish! Que simpàtiques són els i les policies russes!! (mode ironia on). Primera constatació: l'anglès de la policia del control d'accés i el nostre no són iguals, però mirant la cara d'ella, queda clar que l'anglès bo és el seu, i el nostre...una autèntica merda, un despreci (com la seva cara). Treu-te les sabates, treu-te la motxilla, aixeca els braços, obre les cames...i quan comencen a posar-se els guants davant teu...glups! Res...et toquen una mica el cul (això que t'emportes, o s'emporten), fas ummm, i apa, fora d'aquí! Ja sóm a Rússia... Ah no! Estem a la zona internacional, això no és Rússia, no és res...és una d'aquestes terminals "para-estatals"o millor dit, "a-estatals" que tenen els aeroports..

Un altre cop apareixen els prejudicis: cares de les que no et refies, idiomes estranys, problemes fins i tot per prendre't un (enorme) cafè (no euro, no credit card please, only ruble i com vols que tingui jo rubles si no vinc ni estic a Rússia!!). Tot és nou: la gent fent-se cubates sense got (un glop de whisky, un glop de Coca-Cola..i alehop!), dents d'or...

Però també algun somriure rus, sol solet i un tot per descubrir... (I això ho vaig escriure a les 08:15 del matí!!)

Desprès van venir 12 hores més a l'aireport... Vam poder fer de tot (mode ironia on):

-Dormir al terra (gràcies al meravellós invent occidental de posar cadires individuals amb braços, no sigui que algú vulgui dormir estirat!!)

-Barallar-nos amb tots els bars per tal de que ens agafessin la targeta de crèdit (no euro? No crédit card? Ok, bye!)
- Al final, vam conèixer el cafè Costa, vam pagar un esforzar enorme (en quantitat, qualitat i sobre tot, en preu!)
-Dinar una sabrosa hamburguesa (això sí que ho vam pagar, ho vam descobrir a la tornada, al rebut de la targeta...però es que, algú sap quan costa un ruble??? Nosaltres tampoc!)
-Avorrir-nos. Agobiar-nos. Cansar-nos. Esperar impacientment. Ajuntar.nos amb tots els que anàvem cap a Orient als avions de la tarda i reconèixer-nos a les cares cansades de la resta.
-I al final, pujar al enorme avió que ens portaria a Hanoi, totalment derrotats físicament, amb molta son, però molt contents, felinos, amb il·lusió...

Hanoi, anem cap allà!!

Moskurantz / Cap a Moscú

2011-10-06T09:36:00.006+02:00

Uda honetan urrun egon naiz...benetan urrun, Vietnamen. Bertan diario moduko bat egiten saiatu gara, bertan ikusi/sentitu/entzun/bizitzen genuena idatzia geratzeko. Eta blogean idatzi hauen zatitxo batzuk jartzea erabaki dut. Eta horrela, blogera bueltatzen naiz...

MOSKURANTZ (edo euskaldun eta okupatzat hartu gintuen serbiarra). Bidaia bat ez da hasten aurreritziak gainetik kendu eta norbaitekin hitz egiten duzun arte. Gure bidaia berehala hasi zen; aireportuan, iritsi bezain pronto, gure alboan familia errusiar bat genuen. Familia errusiar klasiko bat, gure imajinarioan: Mediterraneo inguruan negozio ilunen bat zuen edo errusiar mafiako familia, gainean zuten urre eta ordenagailu eta traste teknologiko kopurua kontuan harturik! Umeek ere bazituzten euren konsolak... Zein ote zen familiaren negozioa? Auto lapurtuen salmenta? Droga? Armak? Ez. Geroxeago konturatu ginen Microsofteko langileak zirela... ooops!

Ilaran zain geundela, betiko tipo listoa. Ordubete zain fakturazioa irekitzeko eta ireki bezain laster, gure tipo listoa...alehop! aurrera! Denetik zekien gainera!

Hegazkinei diedan maitasunak lagunduta, igo ginen eta gure eserlekuan eseri...eta nor zegoen hortxe, nire ondoan? Ilaran aurreratu zigun tipo listoa! Ze ondo! :S Baina hemen ere gure intuizioak "zorrozte" prozesu baten beharrean zegoela konturatu ginen. "Tipo listoa" ondoren gure "lagun serbiarra" bilakatuko zen.
Nire nerbio nabariek erraztu zuten elkarrizketa ("No te gusta volar?"), eta atzeko ilaran zegoen errusiar erraldoiaren zurrungek elkarrizketa eta bidaia arindu.

Lehenengo bromen ondoren...galdera klasikoa: "Nongoak zarete? Ni Serbiakoa". Eta guk: "Bartzelonakoak". Ez genuen konbentzitu. Argi eta garbi geratu zen. Ez dut bartzelonar aurpegia oraindik. Nora goazen esan ondoren, bere bizitza kontatzen hasi zitzaigun eta hara! Vietnamen, Ho Chi Minh-en bizitakoa zen, 4 urtez! Hainbat aholku oparitu zizkigun, eta kontatu zizkigunak oso baliagarriak eta interesgarriak izan ziren.

Berriro ere saiatu zen. Bartzelonakoak? Nire azentoak ezin izan zuen gehiago eutsi eta... "beno, Bartzelonan bizi, baina izatez euskaldunak". Eta bere poza!!! "Aaaahhh, vascos!!!! Ya decía yo!!" (y qué decias??? zer pentsatu ote zuen??). Konfirmatua. Belarritakorik gabe ere, euskaldun aurpegia daukat. Baina ez hori bakarrik. Adi:

Serbiarra: En Barcelona hay muchos okupas, verdad?
Guk: Sí, hay mucho movimiento de ese tipo (nola erantzun horrelako galdera bat?)
Serbirrak (niri): Es que tienes pinta de okupa! Con el pelo así...de negro...

Tócate los pies. 2 minuturen buruan, euskaldun ta okupa! hala!

Serbiarra(jarraituz):"A pesar del separatismo vasco y del presunto centralismo serbio, me llevo bien con los vascos..." (eskerrak!!). Nire aurreritziak martxan jarriak ziren (Serbia, militar ohiak...). Eta ez, oso jatorra suertatu zen, Vila-Real inguruan bizi zena ("un pueblo donde el PNV saca muchos votos" bejondeiela orduan...)

Elkarrizketa surrealista izan zen momentuka, baina tipo listoa, tipo jatorra bilakatu zuen bidaiak. Azken fabore modura gainera, hegazkineko tripulazioak errusieraz soilik egiten zuenez (oso jatorrak, errusiar hauek...hurrengo posta honi buruz izango da), berak itzuli zigun, errusiera ere baitzekien!

Hasiera ederra izan zen!

Aquest estiu he estat lluny...molt lluny, al Vietnam. Allà hem fet una mena de diari, per poder reflectir en paper el que veiem/sentiem/escoltavem/viviem. I he decidit posar alguns fragments d’aquest diari. I així, torno al blog...

CAP A MOSCÚ (o del serbi que ens volía bascos i okupes). Un viatge no comença fins que et treus de sobre els prejudicis i parles amb algú. El nostre viatge va començar ben aviat; a l’aireport, quan varem arribar teniem a una familia rusa clàssica: clàssica segons el nostre imaginari: una familia que tindria uns negocis turbis al Mediterrani o que era de la mafia rusa per la quantitat d’or i ordinadors i eines tecnológiques que portaven a sobre! Fins i tot els nens!Quin seria el negoci de la familia? Compra-venda de cotxes robats i luxosos? Drogues? Armes? No. Desprès ens vam adonar que eren treballadors de Miicrosoft.... ooops!!

Quan estavem esperant a la cua, el paio llest de sempre; una horas esperant per facturar i tan aviat com obren, el nostre paio llest...alehop! endavant! I a més a més, comentant amb la gent la mecánica de com funcionava...semblava que ho sabia tot!

Ajudat per l’amor que tinc a volar vam pujar i ens vam colocar als nostres seients... i qui estava al meu costat? El paio llest! Visca! :S Però aquí també ens vam adonar que la nostra intuició necessitava d’un plan d’afinació. El paio llest es va convertir desprès en el nostre “amic serbi”.

Els meus nervis pre-vol i post-enlairament van ajudar a iniciar la conversa (“No te gusta volar?”), a més a més del caxondeo generalitzat per la respiració diguem “profunda” del enorme rus del darrere.

Desprès de les primeres bromes...la clàssica pregunta: “D’on sou?Jo sóc de Serbia”. I nosaltres: “De Barcelona”. No el vam convèncer. Va quedar clar. Es veu que encara no tinc cara barcelonina. Desprès d’explicar-li on anavem, ens va dir que ell havia viscut a Ho Chi Minh durant 4 anys i ens va regalar moltes anecdotes, sensacions i vivencies del Vietnam que ens van servir molt!.

Ho va intentar de nou. “De Barcelona?” El meu accent ja nom va poder aguantar més... “Bé, vivim a Barcelona, però som bascos...” Ah! Quina alegria li vam donar! “Aaaaahhh, vascos!!! Ya decía yo!!” (y que decías? Que va pensar???) Confirmat! Encara que no porti arracades, faig cara de vasquito. Però no només això. Atenció:

Serbiarra: En Barcelona hay muchos okupas, verdad?
Guk: Sí, hay mucho movimiento de ese tipo (com contestar una pregunta així?)
Serbirrak (niri): Es que tienes pinta de okupa! Con el pelo así...de negro...

Tócate los pies. En 2 minuts, basc i okupa! Hala!

El serbi (continuant): ):"A pesar del separatismo vasco y del presunto centralismo serbio, me llevo bien con los vascos..." (menys mal!!). Els meus prejudicis ja s’havien tornat a posar en marxa (serbi, exmilitars...) I no, va resultar molt simpàtic, vivia a prop de Vila-Real (("un pueblo donde el PNV saca muchos votos...doncs mira, felicitats!!??).

Va ser una conversa surrealista per moments, però el paio llest es va convertir en el paio amable. I com últim favor, ens va traduïr totes les coses que ens deien abans d’aterrar a Moscú els de la tripulació de l’avió, que ho deien només en rus (molt simpàtics, aquests rusos...però això serà el tema del següent post).

Varem començar bé, molt bé!

Bad guys

2011-05-12T13:02:00.005+02:00

Interesgarria "Rebellious pixels" ekimena eta are interesgarriagoa eginiko "Bad guys" bideoa...

No vull deixar morir el blog...

2011-05-12T12:59:00.000+02:00

Los chinos son unos guarros

2011-01-23T22:27:00.002+01:00

Los chinos son unos guarros
Los moros son unos terroristas
Los sudacas son unos aprovechados
Los negros no son nada
Los rumanos son unos ladrones
Los pakistanis nos roban el trabajo
Las rusas son unas putas
Los somalies son unos piratas

Y que somos nosotr@s? Es que acaso nosotros, los occidentales no somos los que más ensuciamos (guarros)? No somos los que más guerras interesadas y económicas declaran (terroristas)? No nos aprovechamos del resto del planeta(aprovechados)? No somos los que expoliamos paises y continentes enteros(ladrones)? No somos los que negamos el trabajo digno en origen al resto del mundo (explotadores)? No somos unos represores sexuales consumidores de prostitución (hipócritas sexuales)? No somos los que vamos a robar y arrasar mares enteros negándoles autogestión (piratas)?

Tal vez sea tiempo de empezar a mirar nuestras acciones, porque son nuestras, responsabilidad de nuestro modus vivendi, en vez de dejarnos asustar. Porque con el miedo nos amordazan, nos inmovilizan, nos enfrentan.

Responsabilidad, coherencia y empatia. A todos nos tocará ser algun dia moro, negro, rumano, rusa o somalí...

Istorio on baten boterea / El poder d'una bona història

2011-01-19T12:06:00.002+01:00

Little Britain

2010-12-24T16:39:00.003+01:00

Arrazismoa, homofobia eta aurriritziak ezin dira hobe azaldu hain denbora laburrean...No és pot explicar millor amb menys temps qué són els prejudicis i el racisme, l'homofòbia...

Rubianes, únic!

2010-12-16T18:31:00.002+01:00

Eskiatzera noa!

2010-12-03T12:13:00.001+01:00

Cuanto pesa el hastío?

2010-12-01T23:21:00.001+01:00

La Mangano!

2010-11-16T00:50:00.002+01:00

Sublime!

La rosa de foc

2010-11-08T10:34:00.000+01:00

Jo no t'espero

2010-11-02T01:46:00.003+01:00

Ni tan sols jo esperava que aquest blog tornés...però, mira...Ratzinger, jo no t'espero!

Ezta nik ere ez nuen blog hau berriz bueltatzea espero...baina, begira...Ratzinger, nik ez zaitut itxaroten!

Deseo

2010-04-29T18:47:00.000+02:00

Quisiera ser el hombre más libre...

Cansancio

2010-03-26T17:10:00.005+01:00

Cansancio

1 Sustantivo masculino
Falta de fuerzas y malestar como resultado de haberse fatigado uno en el trabajo, haciendo ejercicio, Etcétera

2 Sustantivo masculino
Fastidio, aburrimiento

Pues eso...que me piro a Formentera! :) Laster arte!/Fins aviat!

Derecho al delirio

2010-03-08T14:41:00.004+01:00

Soñemos. Deliremos. Pensemos que podemos. Todo lo que soñemos, será posible, os lo aseguro. Ayer vi volar a personas, vi desaparecer gente, escaparse de sitios de donde no se puede escapar nadie, vi a la gente soñar despierta, desear sueños que se haran realidad. Seguro. Ser y hacer feliz. Lo cumpliremos si lo deseamos, si deliramos, si lo soñamos. Porque otro mundo es posible, empecemos por soñar nuestro otro mundo posible. Lo conseguiremos si lo soñamos.

Amets prefabrikatuak_istorioa

2010-02-25T09:38:00.016+01:00

Esto es el comienzo de...algo, no sé que será, ni siquiera sé si podré definirlo, digamos que es un ejercicio, un divertimento, una historia si quereis...Pero tiene hoja de instrucciones. Intentaré acompañar acada "relato", cada parte de esta historia con música, determinada, e intentaré que no exceda del minutaje de la canción y que lo acompañe bien...será un intento, un juego, un experimento. De momento, antes de empezar a leer, darle al play y cuando empiece a sonar Finley Quaye, "Even after all", podeis comenzar a leer. Intentaré que la historia tenga continuidad y que sea entretenida! No prometo nada...

Cada día se levanta a las 07.00 de la mañana, con la canción que en ese momento el DJ o la máquina o lo que sea que pone las canciones en la radio a esas horas ha elegido; normalmente una buena canción de un buen grupo tipo The Stranglers, Everything but the girl, Finley Quaye. Ideales para empezar bien el día piensa.
A las 07.10, tras esos cinco minutos de pereza, de escuchar la canción e incluso tararearla y de dar un par de vueltas notando el calor de las mantas, uno de los mayores placeres del día, se dirige al baño, después a la cocina, prepara el café en su cafetera italiana y cada día repite ritual: poner la mesa, sacar el tazón, la leche, los cereales, el jamón york, un tomate, la tostadora (sí, se ha aficionado a los desayunos salados), el pan y el zumo (de naranja!). En cuanto acaba de poner la mesa, la cafetera comienza silbar y un delicioso olor a café inunda la casa; otro de los mejores momentos del día, sobre todo si por la ventana entra el sol, anunciando un buen día.

Le gusta coger el tazón de café con leche, apretarlo con las manos y notar el calor entre los dedos. Eres un peliculero y un flipado le dice siempre su amigo Kerman. Pero para el es un placer, otro más que repite cada mañana. Le gusta la primavera por las ganas con que recibe al sol. No le gusta cuando se le derrama el café y tampoco cuando al ducharse se escapa agua por alguna esquina. Pero le encanta despertarse por la mañana y notar que entra el sol por la ventana.
A las 07.30 acaba de desayunar, siempre con precisión milimétrica. Ahora es la hora de vestirse, ir al baño y disponerse para un nuevo día. Abrir el armario, repasar el vestuario ordenado y elegir. Las camisetas, ordenadas en los cajones, y las camisas, en las perchas, junto a los pantalones. Zapatillas o zapatos? Calcetines de colores u oscuros?Toca poner la lavadora. Compraré pan de semillas hoy.. El espejo es su confidente cada mañana cuando se repite la lista de tareas del día. Me sirve de recordatorio, dice él.
Le gusta atarse los zapatos tal y como se lo enseñó su padre de pequeño, dejando escapar uno de los nudos, sin hacer el lazo a la primera, si no obligándole a pasar de largo primero y luego volver para atarse durante todo el día con el otro lazo. Le gusta porque siente que es una manera diferente y delicada de atarse los zapatos. Le gusta el sol, le gusta mirar lo que le rodea y odia cuando se queda sin agua caliente en la ducha.
Le gusta salir de casa pensando que el día le deparara sorpresas.
Antes de salir de casa siempre, siempre, se toca los dos bolsillos del pantalón, para saber si ha cogido la cartera (bolsillo izquierdo) y las llaves (bolsillo derecho). Le gusta. Le da seguridad. Sabe que volverá a casa. Sabe que pensar eso es una tontería, pero eso mismo es lo que le gusta, las tonterias que lo hacen feliz.
Hoy se dispone a salir, como siempre. Pero no sabe que hoy el día será diferente. No sabe que cuando vuelva será diferente. Porque el día de hoy tiene previstas muchas sorpresas.

Hil aurretik egin beharreko gauzak / Coses a fer abans de morir

2010-02-15T15:03:00.004+01:00

Gaur "Mi vida sin mí" ikusi dut. Ez dut pelikula komentatuko, soilik "jolas" hau proposatu: zeintzuk dira hil aurretik egin beharreko gauzak?

-Benetan maite dituzun pertsonei horixe esan, maite dituzula.
-Pentsatzen duzuna esan.
-Ametsak betetzen saiatu eta saiatu eta saiatu eta saiatu eta...
-Islandiara joan, eta Mongoliara eta...
-Gutxienez urtean behin hiri edo herri berri batetan galdu.
-Eskenatoki batera kantatzera igo.
-Gau ero asko pasa.
-Gau bero asko pasa.

Ausartzen zarete baten bat gehiago jartzen...nik ere okurritu ahala jarriko ditut!

__________________________________________________________

Avui he vist "Mi vida sin mí". No faré cap comentari sobre la pel·lícula, només vull proposar aquest "joc": quines son les coses que s'han de fer abans de morir?

-Dir a les persones que estimes de veritat això, que les estimes.
-Dir el que penses.
-Intentar complir els somnis, intentar-ho i intentar-ho i intentar-ho i...
-Anar a Islandia i a Mongolia i a...
-Al menys un cop a l'any perdre'm a un poble o a una ciutat noves.
-Pujar a un escenari a cantar.
-Passar moltes nits boges.
-Passar moltes nits calentes (això és un joc de paraules en euskara).

Us atreviu a posar més? Jo aniré posant més en quant se m'acudeixin més!

Eztanda / Explosió

2010-02-02T09:57:00.002+01:00

Zeozerk eztanda egin baino lehenagoko unea ordurarteko lasaiena izan ohi da...beldur naiz eztandaren leherketaren hedapen-uhinaz...

El moment abans d'una explosió sol ser el més tranquil...tinc por de l'ona expansiva...

Sinestu edo ez...that's the question!

2010-01-30T09:32:00.004+01:00

Atzo pertsona bat hegan egiten, airean mantentzen zela ikusi nuen...sinesten duzue? Nik bai, ene begiekin ikusi bainuen (bai, badakit ez dela arrazoi bat). Nola ote posible? Egia al da? Non dago amarrua? Ta zer inporta? Hegan egiten duen inor ezagutzen duzu? nik ere ez, baina atzo pertsona bat airean mantentzen zela ikusi nuen...sinestu edo ez, halaxe izan zen!Ez al da ba polita ezinezko bat egi bilakatuta ikustea?

Ahir vaig veure una persona volar, mantenir-se en l'aire...us ho creieu? Jo sí perquè ho vaig veure (sí, sé que això no és una raó). Com és possible? És veritat? On està la trampa? I qué importa? Conèixes algú que voli?Jo tampoc però ahir vaug veure que una persona es mantenia en l'aire...ho creguis o no, va ser així!No és bonic veure un impossible fet realitat?

Choose

2010-01-02T13:09:00.000+01:00

Choose life. Choose a job. Choose a career.Choose a family.Choose a fucking plasma television. Choose washing machine, cars, DVD player and electrical tin openers.....choose DIY and wondering who the fuck you are on a Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing, spirit crushing reality show, stuffing junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pishing your last in a miserable home, nothing more than a embarrassment to the selfish, fucked up brats you spawned to replace yourself. Choose your future. Choose life..........But why do I want to do a thing like that?............

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2010-01-02T13:02:00.004+01:00

Abendua / Desembre

eta

...hay cuentos aún por inventar...

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2010-01-02T12:59:00.002+01:00

Azaroa / Novembre

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2010-01-02T12:57:00.002+01:00

Urria / Octubre

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2010-01-02T12:54:00.003+01:00

Iraila / Setembre

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-29T01:00:00.003+01:00

Abuztua / Agost

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-29T00:57:00.003+01:00

Uztaila / Juliol

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-29T00:54:00.002+01:00

Ekaina / Juny

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-29T00:49:00.005+01:00

Maiatza / Maig

http://www.youtube.com/watch?v=TV13RlAtrHo (bideoklip orijinala)

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-29T00:44:00.002+01:00

Apirila / Abril

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-28T16:00:00.001+01:00

Martxoa / Març

eta..

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-28T00:05:00.003+01:00

Otsaila / Febrer

eta

Urtea hilez hil, hilez biziberrituz...

2009-12-27T18:36:00.005+01:00

Urte osoko "memorandum" antzeko bat egiten dugun garai hauetan ez nuen intentzio gehiegirik 2009a errepasatzeko, urte osoan zehar nire bizitzaren "memorandum" eder bat egin baitut, baina aurten nire ondoan izan diren abestien bilketa txiki bat egitea otu zait. Hilez hil, hilez biziberrituz...ametsprefabrikatuak hautsiz eta norberarenei ekinez.

Es época de fer "memorandums" i encara que no tenia ganes de fer cap repassada al 2009 (aquest any he fet un bon memorandum a la meva vida!), he decidit fer un recull de les cançons que han estat al meu costat enguany. Hilez hil, hilez biziberrituz...(no puc traduïr-ho, juga amb les paraules "mes","morir" i "tornar a la vida")...trencar els somnis prefabricats i començant a construir els propis.

URTARRILA / GENER

Bueltan

2009-12-27T18:28:00.004+01:00

Abuztuak 28 izan zen azken eguna, eneee...baina ez nago prest hau hiltzen uzteko...niretzat denbora hartzen ikasteko modu polit bat dela uste dut, eta dudan denbora modu egoki batean kudeatzeko aukera. Beraz, ez dut urte berrirako proposamen modura utziko, proposamen hauen gehienak ez baitira betetzen...post berri bakoitza laster arte etengabe bat izatea nahiko nuke eta horretan saiatuko naiz. Ongi etorri berriz ere, amnesiak sarri(egi)tan joten zaituen idazletxo!

28 d'agost va ser lúltim dia...però no estic disposta a deixar morir aquest espai... penso que és una bona eina per a aprendre a agafar temps per a mi mateix i per aprendre a gestionar d'una manera adient els temps lliure del que disposo. Així, no diré que és un dels proposits per a l'any que vé, ja que la majoria d'aquests proposits no es compleixen...m'agradaría que cada post fos un fins aviat constant i ho intentaré. Benvingut de nou, personatge al qui l'ataca (massa) sovint l'amnesia!

Patera

2009-08-28T15:45:00.011+02:00

Patera bat. Itsasontzi bat. Hainbat kilometro egin dituen gailu sinple bat, egurrezkoa. Kadizeko hondartzetara joan eta barruan nuen beldurretako bat (beldurra bai) hantxe lasai ederrean egonik patera bat azaltzearena zen; ondoren patera baten ondoan etzanda nengoela konturatu nintzen nire beldurra ez zuela paterarekin zerikusirik, baizik eta egunero horrelakoetan itsasoan barneratzen direnekin topo egitearen beldur nintzela; euren begietara begiratu eta bihotza puskatuko zidatenaren beldur. Garbi nuen ere zer egin nahiko nuen (ezin ziurtatu) ni nengoen hondartzan azalduko balira: lagundu, ihes egiten lagundu, amesten duten (eta benetan ez dagoen) bizitza horretatik gertuago egoten lagundu.Nor gara gu inorri ametsak, egi edo gezur, ukatzeko?

Patera hau aspaldi iritsia zen, egurrak hautsiak zituen, hondartza hartan zeuden arroka ugarien aurka ziurrenik, eta barnean ez zen bi kostaldeak batzen dituzten kilometroak egin zituztenen arrastorik (nork jakin iritsi zirenik ere); arrasto bakarrak hondartza hartara joateko aukera dutenen botilak, zakarrak, poltsak... Amets hori bizi dugunon zakarrak. Zakarrez beteriko ontzi bat. Halaxe jokatzen dugu ontzi horretan etorri ziren pertsonekin, zakarrak bailiran, eta zu eta ni bezain pertsona dira; are gehiago, zu eta ni baino ausartago diren pertsonak, ametsak betetzera datozen pertsonak, euren eta maite dituztenen beharrak asetzera datozen pertsonak, guk geuk bultzaturik euren herriak uztera behartuak dauden pertsonak...

Ez da itsasontzi soil bat argazkikoa. Ez niretzat behintzat.

Una patera. Un petit vaixell. Una eina de fusta que ha recorregut kilometres. La por que tenia (sí, era por) quan vaig anar-hi a les platges de Cadis era quan estiguess allá estirat tranquilament aparegues una patera. Desprès em vaig adonar que la meva por no tenia res a veure amb la patera, i que tenia més a veure amb trobarme amb les persones que cada día es fiquen a la mar en un d'aquests vaixells; por a mirar als seus ulls i que em trenquessin el cor. També tenía clar (encara que no puc assegurar-ho) que faría: ajudar-los a escapar, ajudar-los a apropar-se a la vida que somien (i que no existeix). Qui som nosaltres per a negar somnis, siguin o no veritables?

Aquesta patera havia arribat fa temps,tenía les fustes trencades, segurament després d'haver colpejat les multiples roques d'aquella platja i no hi havia restes de les persones que van creuar els quilometres de distància entre les dues costes (si és que va arribar algú); els únics rastres eran les ampolles, bolses i deixalles que van deixar les persones que tenen l'oportunitat d'anar a aquesta platja. Un vaixell plè de deixalles. I així és com tractem a les persones que venen en aquestes pateres, com si fossin deixalles humanes, i son tant persones com tu i com jo; és més,son persones més valentes que nosaltres, perqué venen a complir els seus somnis, persones que venen a satisfer les seves necessitats i les de les seves famílies, persones que son obligades per les condicions que nosaltres mateixos els hem imposat a deixar els seus pobles i cultures...

No és un simple vaixell el de la foto. No al menys per mí.

Mallorka'09

2009-08-15T16:15:00.002+02:00

Trampó, tumbet, follar-se, xicolati, nina, nin, berrinar, kiki-kola, ses illes, cossiol, berenar a totes hores, s'horabaixa, coió,un moix i un ca, aigó, sa plaia, tassó, pardal...

Totes aquestes son paraules que hem après a Mallorca, però el que veritablement he après a valorar a Mallorca és el valor de l'amistat. Eskerrik asko!

Amets prefabrikatuak III

2009-06-08T09:36:00.009+02:00

Aspaldi ez nuela ezer idazten, apirilak 30etik hain zuzen ere. Asko aldatu da nire bizitza ordutik, eta aldaketaren hasierako egun hauetan ez dut ez indarrik, ez denborarik aurkitu amets prefabrikatuak zaintzeko; azken finean, benetako ametsak zaintzen aritu naiz eta.

Gaur berriz bueltatzen naiz, Facto de la Fé-k esaten duen moduan (zenbat gustatzen zaidan facto aipatzea!) gaur bai, idazteko indarrez sentitzen naiz. Denbora asko norberaren bizitzaren kopilotu modura, experto en caidas. Hori bai, ingurukoei eskerrak, siento que cuento con expertos capaces de cagarla y reirse en el intento. Hori da ikasi beharrekoa, erori eta altxatu, eta gainera, barre egin. Ba al da ezer hoberik ingurukoek airean hartuta zaramatzatela sentitzea baino? Ez dut uste... Hemen nago, nagoen lekua gustatzen zait, nagon tokian egon nahi dut, eta inguratzen nauena gogoko dut, zer gehiago eskatu? Hainbat gauza bai, baina lasai, etorriko da...

Eguzkia ateratzen ari da San Joan eguna inguratu ahala, bizitza bakarra izatea lastima bat dela askotan esan dut, baina orain konturatzen naiz ere erabaki asko ez genituela hartuko horrela izango ez balitz.

Feia molt de temps que no escrivia res, des de el 30 d'abril. Des de llavors, la meva vida ha canviat molt, i en aquests primers dies del canvi no he trobat ni forces ni temps per poder cuidar dels somnis prefabricats; i es que estava cuidant dels somnis de veritat. Això sí, gràcies a la gent que m'envolta

Avui torno a escriure perquè com diu Facto de la Fé (com m'agrada!), avui vinc amb la força d'escriure. Molt de temps com a copilot de la meva pròpia vida, experto en caidas.Això sí, gràcies a la gent que m'envolta perquè siento que cuento con expertos capaces de cagarla y reirse en el intento. És el que hem d'aprendre, a caure i aixecar-nos, per a desprès riure. Hi ha res millor que sentir que els que t'envolten et cuiden? No ho crec...Soc aquí, vull ser on soc i m'agrada el que m'envolta, que més puc demanar? Sí, algunes cosetes més, però tranquils, ja arribaran...

Surt el sol ara que s'apropa Sant Joan, moltes vegades he dit que es una llàstima només tenir una vida, però ara he de reconèixer que si no fos així no prendríem algunes decisions.

Filosofoak kontratupean / Filòsofs sota contracte

2009-04-30T20:35:00.003+02:00

Duela hilabete batzuk idatzitako post batetan askatasun pertsonalaz hitz egin nuen, eta bertan politikari batek esandakoari buruzko anekdota txiki bat kontatzen nuen. Pertsona honek esan zidan herri eta hiri guztiek eduki beharko luketela filosofo edo pentsalari bat edo batzuk (herriaren tamainaren arabera) herrian zehar paseatzen, oinez, hausnartzen... Ondoren, pentsatutakoa herriaren onurarako liratekeen gauzetan bilakatuko litzateke, proposamen zehatzen bidez. Kontratupean pentsatzea, beraz. Urte batzuk pasa dira egun hartatik eta oraindik ez dakit benetan sinesten zuen esandako horretan edo ez; hau da, pentsatzea sortzearen sinonimo izan litekeela sinesten duen edo barrezka ari zen. Kontratupean pentsatzea, posible ote da? Nola eragingo liguke gure pentsamendu askatasunean?

Fa uns mesos vaig escriure un post sobre la llibertat personal i allà comentava uan anècdota sobre una cosa que em va dir un polític. Aquesta persona em va comentar que tots els pobles i ciutats haurian de tenir un filòsof o pensador (o més, segons si es ciutat o poble)passejant, caminant, pensant... Desprès, lo pensat es convertiria en millores per al poble o ciutat. Es a dir, pensar sota contracte. Han passat alguns anys des de aquell dia i encara no ho sé si ho deia de debó o no; es a dir, no se si creu que pensar es sinònim de crear o només s'estava rient. Pensar sota contracte, es possible? Com influiria en la nostra llibertat de pensament?

Oooops!!

2009-04-20T09:46:00.000+02:00

Viva la Vida!

2009-04-13T21:18:00.005+02:00

Mès d'un mes sense escriure res...però ja torno...Torno per nomès dir això...Viva la Vida...i les sorpreses, el que no puguis controlar la teva propia vida i visca també la por que això en fa, visca el sol, la pluja i tota la resta de sensacions que ens envolten, que ens superen...avui plou, però segur que demá sortirá el sol...i sino, l'endemá o...

Hilabete baino gehiago ezer idatzi gabe...baina hemen naiz...soilik hauxe esateko...Viva la Vida...eta ezustekoak, zure bizitza kontrolaezina izatea eta honek eragiten digun beldurra, gora eguzkia, euria eta inguratu eta gainditzen gaituzten bestelako sentsazio guztiak...gaur euria ari du, baina ziur bihar eguzkia aterako duela...eta bestela, etzi edo...

Sa tempesta / Ekaitza

2009-03-06T12:00:00.001+01:00

Marc Cranc. No conec aquest cantant, però escoltant la radio he sentit aquesta cançó seva i m'ha agradat la lletra. M'agradaria jugar a ser un nen, m'agradaria saber que tot es mentida i que no hi ha veritats, m'agradaria tornar a començar un nou viatge...m'agradaria que arribés es naufragi...

Ballarem damunt sa tempesta
I dibuixaré a n'es teu ventre
Cavalls, aranyes i pluja
I sabrem que es camí serà llarg
I serem com infants
Com infants que juguen a ser grans
I quan arribi es naufragi
I només ens quedi resar
Sabrem que tot és mentida
Sabrem que no hi ha veritats
I tornarem a començar
Un nou viatge.

Hurt

2009-03-05T11:36:00.008+01:00

Gauza gutxi kanta/kantu honi erantsi ahal zaizkionak...Aurtengo udan ikusi nuen lehen aldiz, Aarhuseko arte garaikide museoan, bideoklipa arte bilakatzen zuen erakusketa zoragarri batean. Baina haratago doa bideo hau, lan hau artea gainditu eta zuzenean bihotzera doa. Zuzenean. Ez du bidezidorrik hartzen, ez dago bihurgunerik bere bidean, zuzena da. Heriotza eta samina gugana etortzen den modu berberean egiten du. Bikain.

No hi han gaires coses que es puguin afegir a aquesta cançó...Vaig veure el vídeo per primer cop aquest estiu, a una preciosa exposició que feia del videoclip art al museu d'art contemporani d'Aarhus. Però aquest vídeo va més enllà, aquest treball supera l'art i va directament cap al cor. Directament. No agafa dreceres, no hi ha corbes en el seu camí, es directe. Ho fa tal i com venen la mort i el dolor cap a nosaltres. Perfectament directes.

Ni, zu... / Jo, tu...

2009-02-20T15:47:00.004+01:00

egoísmo.

(Del lat. ego, yo, e -ismo).

1. m. Inmoderado y excesivo amor a sí mismo, que hace atender desmedidamente al propio interés, sin cuidarse del de los demás.

Ados. Hau da hitzegiak dioena. Baina bada gaur egun badagoen "egoismoaren" bertsio okerrago bat. Kuestio latzena ez da norberak bere interesei begiratzea soilik, okerragoa da besteenganako inolako interesik ez erakustea. Interes falta, arreta falta, kuriositate falta, errespetu falta... Besteak existituko ez balira bezala ibiltzea da okerrena... hitz egiten ari natzaizu!!!! egin kasu!!! Ni ez naiz zu baino gutxiago...

D'acord. Això ès lo que diu el diccionari. Però hi ha una versió pitjor del egoisme. Lo pitjor no ès que cadascú miri pels seus interesos, es molt pitjor no mostrar cap interes per la resta de la gent que t'envolta. Falta d'interes, falta d'atenció, falta de curiositat, falta de respecte... Comportar-se com si l'altre no existeixi... t'estic parlant!!! Fes-me cas!!! Jo no soc menys que tu...

minoranza...

2009-02-11T17:29:00.000+01:00

Ba, horixe / Doncs, això...:

Jolasa I / Joc I

2009-01-18T19:22:00.005+01:00

Has dezagun urtea jolastuz, umore onez, galderak eginez, erantzun xelebreak emanez...galdera batzuk azalduko dira blogean, nahiko xelebreak...ea zein den erantzunik orijinalena...saririk egongo den? uummmm, utzidazue pentsatzen...

Començarem l'any jugant, amb bon humor, fent preguntes i donant respostes curioses...al blog apareixeran preguntes, bastant absurdes...a veure quina es la resposta més original...si hi haurà algun premi? ummmm, deixeu-me pensar...

1. galdera / 1. pregunta:

Zergatik egiten dugu korrika euripean aurrean ere euria ari badu?
Para què correm sota la pluja si davant també plou?

zuen erantzunen zain...

Indarra/Força

2009-01-14T00:06:00.005+01:00

Ja torno...Ara es epoca de proposits, de bons proposits...tothom fa proposits nous al començament d'any; jo aquest any, nomès tinc un, que es el mateix que us desitjo a tots i totes vosaltres...força...força per cumplir el proposits, força per tirar endavant les il·lusions, força per sonreir una mica més cada dia, força per plorar tranquilament, força per valorar-nos i valorar el que ens envolta i les persones que tenim al costat, força per mirar-nos al ulls, força per poder sorprendre i deixar-nos sorprendre, força per estimar i deixar-nos estimar...força per al 2009...

Bueltan naiz...Orain asmo berrien garaia den honetan, asmo onen garaian...mundu guztiak dauzka asmo berriak urte berrirako; nik aurten, bakarra, zuei desiatzen dizuedan bera...indarra...asmoak betetzeko indarra, ilusioekin aurrera egiteko indarra, egunero zertxobait gehiago barre egiteko, lasai negar egiteko indarra, gure burua eta inguratzen gaituztenak baloratzeko indarra, elkarri begietara begiratzeko indarra, besteak harritzeko eta harritu gaitzaten uzteko indarra, gu maite gaitzaten eta besteak maitatzeko indarra ...indarra 2009rako...

Egun eder bat....

2008-12-14T14:23:00.002+01:00

Horrelako egunen bila...cercant dies com aquests...

Amets galduak II...somnis perduts II

2008-12-05T00:02:00.003+01:00

Aurreko postarekin loturik dator hau...abesti zoragarri honen zatitxo bat hartu dut, "busco una luz que ilumine los sueños perdidos" dioena hain zuzen ere... Zergatik dugu ahanzturarako honelako gaitasuna? Zergatik ahazten ditugu hain erraz gauza batzuk, jakin badakigunak zailak direla lortzen, baina era berean, jakin badakigunak gure amets direla? Eta zergatik, hau jakinik, ez gara geure buruaren aurka errebelatzen eta amets (prefabrikatu) hauen bila irteten, edo hobe esanda, barneratzen?

Askotan, abestiak dioen modura, amets (prefabrikatu) hauek, baztertuak, ahaztuak, ahaztu araziak, ezin aurki ditzakegu gure oroimen kapritxosoaren post-it amaraunean...

Ba al duzue zuek, amaraun, post-it sare horretan amets ezkutaturik?

Muxu bat denei!

Aquest post vé rel·lacionat amb el post anterior...he agafat una part de la canço, justament la que diu "busco una luz que ilumine los sueños perdidos"... Perquè tenim aquesta capacitat per oblidar? Perquè oblidem tan facilment algunes coses, que sabem que son dificils d'aconseguir, pero que sabem que son els nostres somnis? I perquè, si sabem això, no ens rebelem contra nosaltres mateixos i sortim, o millor dit, ens endinsem a buscar aquests somnis (prefabricats)?

Moltes vegades, com diu la cançó, aquests somnis (prefabricats), abandonats, oblidats, obligats a oblidar-los, no els podem trobar a la xarxa de post-its de la nostra memòria.

Vosaltres teniu en aquesta xarxa de post-its algun somni amagat?

Un petó per tots/totes!

De sueños perdidos (amets prefabrikatuak II)

2008-11-30T23:53:00.003+01:00

Si lo que antes parecia amor, ahora es una guerra,
trincheras de silencio y rencor.
¿Quien dijo que esto es el plato mejor?
¿La sal de la vida, ternura, color? ¡Maldito imbecil!
Si los perros tienen pulgas, los hombres problemas
y tu no eres menos mi amor.
El mar no está en calma, el cielo tan gris.
El fuego que quema tambien da calor, será necesidad.
Busco una luz que ilumine los sueños perdidos,
que me enseñe a jugar con la locura en tu rincón.
Busco una luz que ilumine los sueños perdidos,
que me enseñe a jugar con la locura en tu rincón.
Si los perros tienen pulgas, los hombres problemas
y tu no eres menos mi amor.
El mar no está en calma, el cielo tan gris.
El fuego que quema tambien da calor, será necesidad.
Busco una luz que ilumine los sueños perdidos,
que me enseñe a jugar con la locura en tu rincón.
Busco una luz que ilumine los sueños perdidos,
que me enseñe a jugar con la locura en tu rincón.

Doctor Deseo. En tu rincón. Res més. Nada más. Kitto.

Discover Doctor Deseo!

Oroimena / Memòria

2008-11-16T00:31:00.000+01:00

Oroimena post-it pila bat edukitzea bezala da. Datuak, sentsazioak, zenbakiak, kaleak...idazten dituzu eta hor nonbait itsatsi. Gero, galdu egiten dira, hor nonbait daudela jakin badakizularik. Halako batean, gutxien uste duzunean, gutxien behar duzunean azaltzen dira datu hauek, nahi gabe orri bat mugitzean, karpetatxo bat lekuz aldatzean, begirada betiko lekuetaz aspertu eta beste norabait begira jartzen denean. Oroimena post-it pila batez osaturiko panel kontrolaezin bat da, post-it hauek euren kola galtzen duten arte modu zoragarri batean funtzionatzen duena.

La memòria es com tenir milers de post-its. Escrius dades, sensacions, numeros, carrers... i les traves en algun lloc. Desprès, es perden, encara que saps hi son en algun lloc. De sobta, quan menys ho esperas, quan menys ho necessites aquestes dades apareixen, quan mous un paper, quan canvies de lloc una carpeta, quan la mirada s'avorreix dels llocs de sempre i mira a algun altra lloc. La memòria es un panel incontrolable plé de post-its, qeu funciona de maravella fins que aquests post its perden el seu pegament.

Euria ari du!! / Plouuu!!

2008-10-28T12:32:00.001+01:00

parabaparabaparaba....!!

Askatasun pertsonalaz...

2008-10-14T22:56:00.006+02:00

Jada badakizuenez, Mafaldaren komikietako Feliperen jarraitzaile eta miresle naiz; batez ere berari bezainbeste gustatzen zaidalako ametsetan galtzea, hausnarketa hutsaletan (behin euskal politikari ezagun batek esan zidan udalerri guztiek eduki beharko zituztela filosofoak kontratupean hirian zehar ibiliz, hausnartuz, pentsatuz, "modu oziosoan"....baina hau beste egun batetan kontatuko dizuet).
Ba horixe, hausnarketa egunak ditudala dirudi.Askatasun pertsonala, norberak bere burua zuzentzea, nahiak eta desioen atzetik (beti atzetik) joatea... Guzti horren inguruan pentsatzen etorri naiz gaur etxera bizikletaz. Askeak ote garen, guk benetan nahi dugun modura zuzentzen al dugun gure itsasontzia, benetan gure benetako nahi eta desioen atzetik joaten garen... Badakit askorentzat gai hutsalak direla, inora ez garamatzatenak, "ondorio praktikorik" gabeak. Gai luzea den heinean,ezin pentsatzen dudan guztia jarri,pixkanaka-pixkanaka, post ezberdinetan hitz egingo dugu guzti honi buruz, eta beste hainbat gairi buruz. Baina zuek zer pentsatzen duzue? Benetan uste duzue gozatu ahal dugun bizitza bakar hau nahiko zenuketen modura daramazuela?("eraman" aditza erabili dut baina, norabait "eramaten" al gaitu?)

Ja sabeu que soc un admirador de Felipe, l'amic de la Mafalda; sobre tot perqué com a ell, m'encanta perder-me en somnis, en reflexions inutils (un dia, un polític basc em va dir que hauría de haver-hi filosofs pagats a cada poble i ciutat passejant tot el dia, rumiant, pensant,
de manera "ociosa"..pero ès una anécdota que ja us contaré en un altra post, que avui no toca!).
Porto uns dies reflexiu.La llibertar personal, que cadascú dirigeixi la seva vida, anar darrere (sempre darrere) dels somnis i desitjos. Avui he vingut a casa en la meva bicicleta pensant en tot aixó. Si som lliures, si dirigim la embarcació de la nostra vida tal i com vulguem, si anem realment darrere d'alló que realment desitjem i volem...Sé que per alguns son temes buits, que no porten enlloc, sense cap "finalitat pràctica". Al ser un tema molt llarg, no puc posar aqui tot el que penso,ja anirem parlant de això en el futur en diferents posts. Però, vosaltres que penseu?Penseu que aquesta ùnica vida que podem gaudir la esteu portent a on realment desitjeu? (he posat el verb "portar", pero ens "porta" enlloc?)

Hemen "Moriarty" taldearen "Private Lily" abestia uzten dizuet, goza dezazuen, aurreko guztiarekin lotua dagoena.Us deixo aquesta cançó, per tal de la podeu gaudir i perqué está relacionat amb tot l'anteriorment dit.

Gràcies, eskerrik asko!

Discover Moriarty!

Diumenges tristos i grisos

2008-10-12T18:51:00.002+02:00

Hola!
Feia uns quants dies que estava desaparegut, pero ja torno, just un diumenge gris i trist, com si fos el diumenge que anuncía els diumenges que vindran ara que s'ha anat l'estiu, ara que entrem a la tardor; una tardor que es presenta amb molta feina (i que duri!)i molt pocs dies per gaudir de temps lliure; temps lliure. Una vida només i em de mirar de tenir temps lliure. Hauriem de mirar el "modus vivendi" que hem creat. Mentrestant, gaudiu avui, dia lliure per la majoria de la gent (que no tota) d'aquesta canço, bellìsima!

Discover CocoRosie!

Viva el Llanero Solitario!

2008-09-30T00:06:00.005+02:00

Hoy no hablo yo, dejo que hable un genio, mi personaje favorito, mi alter ego (o yo soy el y el es yo?)...Felipe!

"Siempre hay un sarcástico materialista dispuesto a estropearnos la fantasía."
"¿Cómo era todo?"
"¿Y si antes de empezar lo que hay que hacer, empezamos lo que tendríamos que haber hecho?"
"Hasta mis debilidades son más fuertes que yo."
"La voluntad debe ser la única cosa en el mundo que cuando está desinflada necesita que la pinchen."
"¿Por qué justo a mi tenía que tocarme ser yo?"
"¡Algún día se dará más importancia a la cultura que al dinero! ¿Es ingenuo pretender que la gente aprecie más la cultura que el dinero? ¿No sería hermoso el mundo si las bibliotecas fueran más importantes que los bancos?"
"Cuando uno no sabe qué decir, no sabe cómo decir que no sabe qué decir."
"Haz bien sin mirar a quien"
"He decidido enfrentar la realidad, así que apenas se ponga linda me avisan..."

Hay tantas!! Y a vosaltres, quin dels personatges de Mafalda (o de còmic) us agrada més? el meu está clar...

Mundu ikusmirak...lehen amets prefabrikatua

2008-09-26T18:21:00.009+02:00

Bizitzaren ehuneko handi bat ametsetan egon ohi gara; asko prefabrikatuak, kanpotik emandako ametsak, baina amets, azken finean. Amets ohikoetako bat, bidaiak, zauden lekuan ez egotearen nahiaren eufemismoa, egun, ordu, minutu gutxi batzuk badira ere...20 segundu zaudeten lekutik kanpo emateko aukeratxo bat eskaintzen dizuet; mundua zabala da zentimetro gutxi hauetan sartzeko, baina ea zer ikusten dugun...

Gran part de la nostra vida estem somiant;molts d'aquets somnis son prefabricats, ens venen donats des.de fora, però son somnis al cap i a la fi. Un dels somnis mès recurrents, els viatges, l'eufemisme de voler estar en un lloc diferent a on estás, encara que sigui per uns dies, hores, minuts...us ofereixo l'oportunitat de estar 10 segons "fora" del lloc on us trobeu ara mateix; el mon ès molt ample perquè pugui cabre en aquets pocs centimetres, però a veure que veiem...

Caro diario

2008-09-23T00:37:00.003+02:00

Caro diario!

Hori da hemen egiten ari naizena azken finean...eta hemen uzten dizuedana Nanni Morettik zuzendu eta protagonizaturiko filmearen pasarte txiki batzuk dira, izenburu berekoa: "Caro diario". Ikusi beharreko filma. Ezin dut besterik esan. Ezin dira gauzak modu sinpleago, poetikoago, argiagoan adierazi, ezin da ixiltasuna hain adierazkor izan ia inoiz, ez eta barre algara hain gazi eta gozoa, aldi berean.

Caro diario!

Això ès el que estic fent aqui...i el que us deixo son petits fragments del film dirigit i protagonitzat per Nanni Moretti, amb el mateix títol: "Caro diario". un film que s'ha de veure. No puc dir res més. No es poden expresar les coses d'una manera més sinple, més poètica, més clara, el silencis gairebé mai han sigut tant expresius, i les rises tant agres i tant dolçes alhora.

Uda...zkena

2008-09-22T18:20:00.007+02:00

Discover Dominique A!

(irakurtzen hasi aurretik jo "play" eta entzunez irakurri...eskerrik asko!ea gustoko duzuen!)

Bai, gaur da udaren azkena. Udak egin du aurtengoa. Beti bezain azkar, ziurrenik. Gaur da udaren azkena. Eta gaur hasten da udazkena; abendurarte egongo gara udazkenean, udak, benetan joan nahiko ez balu bezala, bere egonaldia luzatzen du, gure ezpainetan, gure ahotan besterik ez bada ere. Abenduan oraindik ere uda azkenean / udazkenean gaudela esango baitugu. Eta gero negua,uda ez den urtaro bakarra; ez da ez uda berririk oraindik bistan; ez eta uda azkena jada. Negu gorria.
Gure bizitzaren pare. Jaioberritan, jaio berri; gero, loraldi, gaztaro, heldutze, zahartze, ximeltzea. Desagertzea. Baina, bizitzan, urtaroetan bezala, asko luzatzen dira aroak. Aro bakoitzaren hasiera, erdi edo amaieran gauden jakin behar.Ez baita berdin uda hasieran egon, uda azkenean edo udazkeneko azkenean.
Gaur uda azkena da, bihar udazkena eta baita abenduak 20an ere. Luze joko dute udaren azken printzek.

Eta zuek? zein urtarotan zaudetela pentsatzen duzue? I vosaltres, en quina estació de la vostra vida penseu que esteu? (sento no haver traduït aquest post al catalá, pero és bastant dificil de traduïr, perqué hi ha molts jocs de paraules amb els noms de les estacions...pero podeu contestar que penseu...esteu al vostre estiu? o a la tardor? o....gràcies!)

Nire komuneko argia / La llum del meu bany

2008-09-17T13:11:00.007+02:00

Batzuk jakingo duzuenez, uda honetan etxez aldatu naiz. "A ze poza!! Zein ondo!Bai, bai...oso ondo, oso pozik nago!.Non? Lehengo tokitik oso hurbil.Garesti al da? Merkerik ezagutzen al duzu ala?..." Beno, betiko galdera-erantzunak...Eta bai oso pozik nago, noski, orain azken pisu batean bizi bainaiz eta terraza txiki bat baitugu, primeran!
Argazkian dagoena, nire komuneko argia da... Izaten duten estalkia garbitzeko asmoarekin kendu eta hara! inoiz gertatu al zaizue torloju edo horrelakoren bat zuloan sartzera joan eta zuloa handiegia izatea edo torlojua txikiegia? Bai, ezta? Ba hemen duzue "Bricomania" irtenbidea; hartu erabiltzen ez duzuen giltza bat eta ahal duzuen moduan, torlojuarekin batera jarri eta lixto! ez da eroriko eta bere funtzioa primeran beteko du...
Ah... eta ez dut nik jarri eh! Etxe hau "sobre-sorpresa" bat da, gogoratzen dituzue "sobre-sorpresak" ezta? 25 pezeta ordaindu eta sobre xixtrin bat ematen zizuten barruan auskalo zein altxor topatuko zenuelakoan... Gutxi gora-behera alokairuarekin gertatzen dena...baina inongo kriteriorik jarraitu gabe, (ideal parejas, tipo loft...esaldiak gogorarazi behar al ditut?) 25 pezeta horiei zero asko erantsiz eta altxor hitza burura etor dakizuken edozein elementurekin ordezkatuz. Hau bat, nire komuneko argia . Egunen batean nire argi (des)instalakuntzari buruz hitz egingo dizuet...

Com algun ja sabreu, aquest estiu m'he mudat. "Quina alegria!Que bé! Si, si,...molt bé, estic molt content! A on?Molt a propo d'on vivía abans.I es car? Es que coneixes algun pis barat?..."Bé, les típiques preguntes-respostes. I es clar,, estic molt, content! He passat d'un pis molt petit a un que té una petita terrasa!
El que es veu a la foto ès la llum del bany. Ho hem desmontat amb la intenció de netejar-ho, i mireu el que hem trobat! Mai us ha passat que algun cargol sigui massa gran per al forat, o que el cargol sigui massa petit, o llarg...Doncs, aqui teniu la solució de "Bricomania": agafeu unes claus que no feu servir i poseu-les de tal forma que el cargol quedi bé i tatatatxan!
Ah! I no ho he posat jo eh!Aquesta casa ès un "sobre-sorpresa", us en recordeu dels "sobres-sorpresa",oi? La cuestió era pagar 25 pesetas i et donaban un sobre miserable i tu ho obries pensant en trobar-te un magnific tresor...Mes o menys com passa amb el lloguer, (us sonan les frases "ideal parejas, tipo loft..."?) afegint molts zeros a aquestes 25 pesetas i substituint la paraula "tresor" per cualsevol cosa que us vingui al cap. Aquesta ès una, la llum del meu bany. Algun día parlaré sobre la (des)instalació elektrica...

Amets prefabrikatuak...the song!!

2008-09-15T16:07:00.004+02:00

Beno, gaur uzten dizuedana blogari izena eman dion abestia da..aipatu modura Hertzainak taldearena da eta gaur asmatu dudanez nola demonio jartzen den musika blog batean, lehen abestia hau izango da, nola ez! Goza ezazue!

Bé, el que avui us deixo és la cancó que li dona nom al blog...com us vaig comentar és del grup Hertzainak i com fins ara no he pogut encertar a posar música al blog, i ho he aconsseguit avui (per fí!), el primer tema ha de ser aquest!Disfruteu-la!

Discover Hertzainak!

Helsinkiren tamaina

2008-09-14T12:08:00.004+02:00

Handia...edo txikia...? Argazkian, Helsinkiko metroaren bidea...Dena esanda dago... Hori bai, metroa 2 minutuero, metrora sartzeko ez dago ez kontrolik, ez barrera edo hesi automatikorik... Ez, ordaindu, ticketa hartu eta kitto...Eta denek erosten dute (guk ere bai eh!)... Beste filosofia bat. Dena ongi egingo duzula konfidatzen dute....zergatik gaizki pentsatu?

Ongi iruditzen zait horrela pentsatzea... Bestearekiko konfindantza deituko nioke...

---------------------------------------------------------------------------------

Gran... o petit...? A la foto, es veu el recorregut que fa el metro de Helsinki...Amb això está tot dit...Això sí, el metro arriba cada dos minuts, no hi ha ni controls ni tanques mecaniques per accedir al metro... No, pagues, agafes el ticket i prou... I tothom compra el seu ticket (nosaltres també eh!)... una filosofía diferent. Confíen en que ho farás tot bé, de manera correcta, com cal. Perqué has de pensar malament?

Em sembla bé aquesta manera de pensar...Confiar en l'altre...

Argazkiak...

2008-08-26T12:38:00.005+02:00

Hemen ondoan, Finlandia eta Danimarkatik egindako bidaiaren argazki batzuk jarri ditut...Argazki batzuk azalpena behar dute, baina lasai, post berriak idatziko ditut experientziak kontatuz... Ea gustatzen zaizkizuen!

Telefono-txalaparta
Finlandiako argia...
"Los niños del maiz" edo "EL pueblo de los malditos", Seurasari irlan?

Egun finlandiar bat...

2008-08-25T18:20:00.002+02:00

Ja soc aqui!! Ja he tornat del viatge a Finlandia, avió de Spanair inclós, i després de superar el jet-lag (una hora de diferencia horaria és fa notar...), ara toca alimentar a aquest petit monstre que vaig crear abans d'anar... He vist moltes coses que m'agradaría compartir amb tot aquel que vulgui visitar aquest petit espai...seran reflexions, idees, sensacions emocions... que aniré posant a poc a poc (i com vaig dir, en diferents idiomes, que em perdonin els catalans!).
Per començar aquest relat, vull posar aquesta canço que m'acompanya des.de l'aeroport de Barcelona, abans de sortir a Helsinki... Es diu "Egun finlandiar bat", la lletra es de Bernardo Atxaga i la canta Gari (ex-Hertzainak)... Disfruteu-la!:

Egun finlandiar bat nahi nuke izan
zurekin hizketan jarraitzeko
zure hitzek on egiten didate lasaitu egiten naute barren-barrendik
Paradisuaren gaia atera nizun ta zuk erantzun bai,
paradisuaren fruitu eder asko daude
baina infernua ere hantxe egon daiteke
Egun finlandiar bat, egun finlandiar luze-luze bat
Aldatu al liteke bizimoduaz erabat
zenbat aldiz hasi liteke zerotik
galdera zailak ziren baina ez zuretzat
zu nire laguna zara, maite zaitut
Mintzatu gara hamaika gauzataz mintzatu gara drogaz ansiedadeaz
mintzatu gara askatasun pertsonalaz libreak izan behar dugula libre! libre! libreak!
Egun finlandiar bat...
Finlandiako zerua udako aldean
beti egoten da urdin, apal eta urdin ta eguzkiak laranja bat emoten du
ta ilargiak ere bai, laranja bat
Egun finlandiar bat nahi nuke izan zurekin hizketan jarraitzeko
zu nire laguna zara maite zaitut! maite zaitut!
Egun finlandiar bat!

I aqui, la traducció...(en castellá...):

Me gustaria ser un dia finlandes
para seguir hablando contigo
tus palabras me hacen bien me tranquilizan desde muy adentro
Te saque el tema del paraiso y tu me dijiste si
en el paraiso hay muchos bellos frutos
pero el infierno también puede estar hay mismo
Un dia finlandes, un largo-largo dia finlandes...
se puede cambiar de vida por completo?
cuantas veces se puede empezar de cero
eran preguntas dificiles pero no para ti
tu eres mi amig@, te quiero
hemos hablado de multitud de cosas,hemos hablado de drogas, de la ansiedad
hemos hablado de la libertad personal de que tenemos que ser libres, libre, libres!
Un dia finlandes...
El cielo finlandes en verano
es siempre azul, manso y azul y el sol parece una naranja
y la luna también, una naranja
Me gustaría ser un dia finlandes para seguir hablando contigo
tu eres mi amig@, te quiero!te quiero!
Un dia finlandes!

P.D: Tots i totes aquelles que estimeu el catalá, primer de tot, perdoneu-me, i després, corregiu totes les faltes (si, ja se que és una feinada...) que vegeu...gracies!

Hasteko...banoa...

2008-08-03T00:50:00.000+02:00

Bai, ez dakit hasteko modurik onena den ala ez, baina ni banoa! Etzidamu banoa, hegazkina hartu eta ospa! Nora eta urrutira, Finlandiara...ene, eta ni hegazkinen beldur!Bidaia honetan hainbat fobiei aurre egiteko ordua iritsi dela uste dut. Lehena, hegazkinak. "Lasai, estadistikek zera diote..." "Ez da inoiz ezer gertatzen...". Oso ondo. Ados. Baina nola aurre egin beldur irrazionalari arrazoiz beteriko hausnarketekin?. Nik beti nahiago izango dut oihua, negarra, garraxia hegazkin barruan: "hau txapakumea da!!" "honek ez du osorik iraungo!!" Gehiago lasaitzen nauten hitzak dira, irrazionalitatetik baitatoz, eta irrazionalitatera baitoaz.

Horixe bada, etzidamu Finlandiara noala...Hala ere, nire barneko "Finlandiara" noala iruditzen zait; bidai luzetxo bat egiteko beta hartzeko unea da, baina hau ez da hegazkinez egin ahal den bidaia; ez horixe!! ez eta garraxi egin ahal den bidaia; negarra edo barrea, hori bai, hori ugari... zein izango den bata edo bestearen portzentaia, estatistika? Auskalo! Baina, inporta al dio? Azken finean, datu arrazionalak dira...eta ez dugu hau bilatzen, ezta?

Hasi da dena...

2008-08-03T00:47:00.000+02:00

Hastea ez da erraza izaten...askotan hasiera zerbaiten amaiera izan ohi da, ziklo, prozesu edota ibilbide baten amaiera, beste bide berri baten hasierarekin lotzen deneko momentu zehatza. Kasu honetan honela izan ote den jakitea, oraintxe bertan, ezinezko zait; aurrerago ikusiko dugu, blogak bizirauten duen heinean, bere aldiroko bazka emateaz ahazten ez naizen bitartean... Behintzat, hasi dugu...orain jarrai dezala...