Aurreko postarekin loturik dator hau...abesti zoragarri honen zatitxo bat hartu dut, "busco una luz que ilumine los sueños perdidos" dioena hain zuzen ere... Zergatik dugu ahanzturarako honelako gaitasuna? Zergatik ahazten ditugu hain erraz gauza batzuk, jakin badakigunak zailak direla lortzen, baina era berean, jakin badakigunak gure amets direla? Eta zergatik, hau jakinik, ez gara geure buruaren aurka errebelatzen eta amets (prefabrikatu) hauen bila irteten, edo hobe esanda, barneratzen?
Askotan, abestiak dioen modura, amets (prefabrikatu) hauek, baztertuak, ahaztuak, ahaztu araziak, ezin aurki ditzakegu gure oroimen kapritxosoaren post-it amaraunean...
Ba al duzue zuek, amaraun, post-it sare horretan amets ezkutaturik?
Muxu bat denei!
Aquest post vé rel·lacionat amb el post anterior...he agafat una part de la canço, justament la que diu "busco una luz que ilumine los sueños perdidos"... Perquè tenim aquesta capacitat per oblidar? Perquè oblidem tan facilment algunes coses, que sabem que son dificils d'aconseguir, pero que sabem que son els nostres somnis? I perquè, si sabem això, no ens rebelem contra nosaltres mateixos i sortim, o millor dit, ens endinsem a buscar aquests somnis (prefabricats)?
Moltes vegades, com diu la cançó, aquests somnis (prefabricats), abandonats, oblidats, obligats a oblidar-los, no els podem trobar a la xarxa de post-its de la nostra memòria.
Vosaltres teniu en aquesta xarxa de post-its algun somni amagat?
Un petó per tots/totes!
2 comentarios:
El secreto es poner los post-its importantes en otro color y tan arriba que te dé pereza ir a buscar la escalera para taparlos. Sigue despegando que por ahí andan y luego ya sabes: "piano piano si va lontano". ;)!
Uf! Jo en tinc molts de somnis... i els enganxo amb post-its "de marca" perque els post-its dels xinos no enganxen...i corres el risc de perdre els somnis i no assabentar-te'n fins que veus q estàs buit... i penses... perquè he lluitat jo tot aquest temps? En fi...s'ha d'anar en compte perquè a vegades els somnis i els desitjos es compleixen i aleshores no val tirar-se enrera... sense més... Ro.
Publicar un comentario