Sa Pa (I)

Hanoi gogoz utzi genuen atzean. Hotela goizean goiz uztea akatsa izan zen, egun osoa motxilekin eta 35ºC baino gehiagotara egon baikinen, eta trenera porrot eginda iritsi ginen. Treneko billeteak agentziatik lortu genituen azkenean, nahiz eta saiatu ginen tren geltokira joan eta lehiatilan erosten, edozein vietnamdarren moduan. Joatekoa bai, baina itzultzeko billeterik ez zegoela eta, agentzien monopolioan erori behar izan genuen (aurrerago azalduko dut agentzien mundu hau...).

Tren geltokira iritsi eta billetea eskuan izan genuen arte ez ginen lasai; agentziekin beti izan dugu mesfidantza sentsazioa (eta kasu honetan, ez da aurreritzi kontua). Literadun gelatxoan sartu ginen azkenean! eta gurekin batera Singapurreko bikote bat. Oso jatorrak! Barre egin genuen, hitz egin, azalpenak eman, eta egia esan, bikain joan zitzaigun (batez ere beraiek gehiago ordaindu zutela jakin genuenean)! Eta berehala lotara. Lotara diodanean ziurrenik 6-7 ordu segidan egiten den deskantsu inkonzientea etorriko zaizue burura. Ba ez. Lotara diodanean, hango trenetan behintzat, gorputza saltoka dabilen zeozer da. Harrigarria da trenak egiten dituen saltoak, eta gure gorputzak lo egiteko duen abilezia.



Sa Para iristeko Lao Cai izeneko herrira iristen zara, Txinatik oso (hain!) hurbil. Iparraldean gaude beraz. Iritsi ginen eta han konturatu ginen etorri ginena "makro-trena" zela! Sekula ez ditut hainbeste bagoi jarraian ikusi (eta nire herrian trenak egiten dituen fabrika bat dago!). Geltokitik atera eta nagiak atera aurretik, betiko erretolika: taxi, bus, sir? Beno, normala da, Sa Pa handik ordubetera dago eta bai ala bai autobusez joan behar duzu. Ikusi genuenagatik jende guztiak (guk ezik, nola ez!) zuen lotua autobusa bidaia-agentziarekin. Gu ukatu egin ginen, gure kasa lortu nahi genuen. Singapurrekoei agur esan, ea Sa Pan ikusten garen, eta autobus bat negoziatu genuen. Hemen konturatu nintzen "regateo" kontu hau gustatzen hasi zitzaidala. Autobusean sartu eta irteterakoan, nortzuk sartu autobusean? Gu baino dezente gehiago ordaindu zuten singapurtarrak. Gizarajoak. Norbaitek geltokian jaso zitzan gehiago ordaindu zuten eta azkenean gu bezala. Bidaia-agentzia kabroiak, bai han bai hemen ( aurrerago post bat eskainiko diet), azkenean nahiz eta gehiago ordaindu, ez duzu nabaritzen.

Sa Para iritsi ginen, autobuslari kamikazearen gidatze lasterra gaindituta. Eta Sa Pan igandea zen, merkatu eguna. Hura ikuskizuna! Sa Pa eta zonaldea oso ezaguna da bertan bizi diren tribuei esker. Hainbat eta hainbat tribu bizi dira mendi hauetan: Hmong, Dao, Tay, Giay...eta Viet delakoak (vietnamdarrak). Guk kontakturen bat bageneraman, hmong tribukoa, baina azkenean gure kasa beste bat lortu genuen.

Sa Pa hiria txikia da, eta kale nagusi batean konzentratzen dira ia hotel gehienak. Prezio on batean hotel on bat lortu genuen eta dutxatu eta gosaldu ondoren, merkatua ikustera joan ginen, hurrengo egunerako utziz Sa Pako mendietan barna egin beharreko ibilbidea. Hoteletik irtetean izan genuen lehen kontatktua etnia ezberdin hauekin. Baina izan zen bezala kontatuko dizuet.



Gu biok hotelaren sarreran. Kanpoan, 20 hmong inguru, denak emakumeak, 20 urte ingurutik, 70 ingururartekoak. Denak hoteleko irteera ia blokeatuz. Elkarri begiratu eta atera ginen. Eta hmong guztiek nola inguratzen zaituzten, denetik eskainiz, ezin da hitzez deskribatu: Hello, what's your name, where are you from? do you want... dena irribarre gozo batez. Hasieran galdera guztiak erantzuten dituzu, eta azkenean bakoitza hmong batekin gindoazen kaleetan barna, eurekin elkarrizketan. Gustora, baina penaz bagenekielako elkarrizketaren helburua zeozer saltzea zela.

Merkatua ikusi genuen. Merkatua ez da leku finko bat. Merkatua kalea da. Lurrean, eskailera batzuetan, toldo azpietan...garatzen da. Dena kolore, dena da espezie, arropak, oilo, oilasko eta auskalokoak, eta barazkiak. Eta batez ere usainak. Usain ezberdinak, identifikaezinak, batzuk jasateko zailak. Noski, higiene irizpideak ez dute zerikusirik. Gure lehen merkatua izan zen eta pixkanaka gozatzen joan ginen, ikertzen, ulertzen...





Ah! Azkenean ume bati erosi genizkion zintzilkario batzuk...nola ez, duen aurpegia ikusita? Eta hurrengo egunean, mendi buelta eta gure lagun Á hmong etniako neskatoak esplikatu zizkigun gauza interesgarri guztiak... baina hori hurrengo postean.



Vam deixar enrere Hanoi amb ganes. Deixar l’hotel des del matí va ser un error, ja que vam haver de passar tot el dia amb les motxilles i 35ºC, i varem arribar al tren derrotats, molt cansats. Vam aconseguir els bitllets de tren mitjançant una agencia de viatges, encara que vam intentar aconseguir-les com qualsevol vietnamita, a l’estació. Vam aconseguir el bitllet d’anada però no quedaven més per tornar, o sigui que vam haver de “claudicar” (ja explicaré més endavant aquest mon de les agències).



No vam estar tranquils fins que vam tenir el bitllet a les nostres mans; amb les agencies hem tingut aquesta desconfiança tot el viatge (i no és qüestió de prejudicis). Al final, vam entrar a la Nostra cabina amb lliteres! I amb nosaltres, una parella de Singapur. Molt i molt simpàtics! Vam riure, vam parlar, vam donar-nos explicacions, i la veritat, ens va venir molt bé desprès d’un dia dur (sobre tot, desprès de saber que ells havien pagat bastant més pel bitllet!). I de seguida a dormir. Quan dic “dormir” segurament t’estàs imaginant l’acte de descans inconscient durant 6-7 hores. Doncs, no. Quan dic dormir, al menys als trens d’allà, és una mena de posar el cos a saltar damunt del llit (i quina manera de saltar!!). Ara, és impressionant la capacitat que té el nostre cos de dormir a tot arreu!!.

El tren et deixa a Lao Cai, a una hora per carretera de Sa Pa. Molt (tan) a prop de la China!! Estem al nord de Vietnam. Vam arribar a Lao Cai i vam veure el “macro-tren” que ens havia portat fins allà! Mai havia vist tants vagons junts (i al meu poble hi ha una fàbrica de trens!). Vam sortir de l’estació i pam! la litúrgia de sempre: taxi, bus, sir? Bé, és normal, has d’anar a Sa Pa sí o sí amb bus, o sigui que són les 06.30 de la matinada i t’has de posar a regatejar! Això nosaltres, perquè vam veure que la majoria de turistes ja tenien a algú esperant, mitjançant la agència. Nosaltres ens hi vam negar, voliem fer-ho pel nostre compte. Varem dir adéu als de Singapur. Varem regatejar, i aquí vaig adonar-me que m’agradava fer-ho. Vam entrar al mini-bus i al sortir varem veure com pujaven als de Singapur al nostre bus. Pobrets. Desprès ens vam explicar que ells havien pagat més per tal de que fossin també recollits a l’estació; i res, van haver de fer igual que nosaltres, però pagant més. Això són les agències. Però allà i aquí.



Varem arribar a Sa Pa, sobrevivint al conductor kamikaze del bus. I a Sa Pa era dia de mercat, diumenge. Quin espectable!Sa Pa i els voltants són molt coneguts per les ètnies que viuen a les muntanyes d’allà: Hmong, Dao, Tay, Giay...i els Viet (els vietnamitas). Nosaltres portàvem des d’aquí un contacte, de la tribu dels hmong, però al final varem aconseguir un altre pel nostre compte.

Sa Pa és una ciutat petita, i gairebé tots els Hotels es concentren a un carrer. Vam aconseguir un bon hotel a un bon preu, i desprès de dutxar-nos i esforçar (penseu que portàvem 2-3 hores aixecats i eren les 9:00 encara!), varem sortir a veure el mercat, deixant pel següent dia la ruta per les muntanyes de Sa Pa. Varem tenir el primer contacte amb les ètnies d’allà només sortir de l’hotel. Però us explicaré tal i com va ser.



Nosaltres dos a l’entrada de l’hotel. Fora, unes 20 hmongs, totes dones. Des dels 20 als 70 anys. Totes quasi bloquejant la sortida de l’hotel. Ens vam mirar i vam sortir. I no és pot descriure com et rodegen les 20 hmongs, oferint-te de tot: Hello, what's your name, where are you from? do you want... tot això amb un somriure dolç. Al principi contestàvem totes les preguntes, i al final, cadascun de nosaltres anava parlant amb una hmong pels carrers de Sa Pa. Molt a gust, encara que sabíem que l’objectiu de la conversa era vendre alguna cosa.

Varem veure el mercat. El mercat no és un lloc fix. El mercat és el carrer. Al terra, a unes escales, sota uns “toldos”… Tot és color, especies, robes, pollastres, galls d’indi, “ves a saber què’s”, verdures. I sobre tot, olors. Olors molts diferents, impossibles d’identificar, olors crus, cuinats, alguns difícils de suportar. És clar, els criteris de neteja i higiene no tenen res a veure. Va ser el nostre primer mercat i poc a poc va manar gaudint, investigant, provant, entenent…





Ah! Al final varem comprar alguna coseta a un nen… como no, amb la cara que tenia?? I el proper dia, vam fer una ruta per la muntanya amb la Nostra amiga Á de l’ètnia hmong que ens va explicar moltes coses… però això, al següent post.

Hanoi II

Hanoitik Sapara berehala joatea erabaki genuen, asteburuan Sapan merkatua baitzegoen eta hau ikusteko. Eta gainera, bidaiaren azken egunetan Hanoira bueltatuko garenez, hiria gehiegi ez "ikertzea" erabaki genuen.

Hanoiko "36 kale" deitzen den auzoan gaude lo egiten, erdigunearen erdigunean. Internetez "de luxe" gela zena, bertan gaudenean de luxe duen bakarra dituen hezetasunak dira, baina behinik-behin aire egokitua du, eta Hanoin egiten duen beroarekin, eskertzen da...

Hanoi lehen egunean hezetasuna da, beroa, jendea, motoak, kaosa, ulertu ezin den ordena, jende jatorra, etengabeko estimuloak...guzti hori da. Hanoi sentsazio askoren nahasketa bat da, boxealariek entrenatzen dituzten kolpe jarrai horietako bat da. Baina gustatzen zaizu.




Vam decidir marxar ràpid de Hanoi a Sapa, més que res per poder veure el mercat del cap de setmana de Sapa. A més a més, com que els últims dies del viatge els pasariem a Hanoi, vam decidir no explorar massa la ciutat.

Estem als "36 carrers", un barri al centre del centre. El que per internet era "habitació de luxe", en realitat l'únic que té de luxe són les humitats, però al menys té aire acondicionat, que amb la calor que fa a Hanoi...

Hanoi el primer dia és humitat, és calor, gent, motos, caos, un ordre ininteligible, amabilitat, estímuls incessants... Hanoi és un gran cúmul de sensacions, és un d'aquests cops seguits que assagen els boxeadors. Però t'agrada.

Hanoi!!

Boligrafo urdina galdu ondoren eta 15 minutuz obsesiboki motxiletan, patriketan eta toki guztietan bilatu ondoren, bi gauza erabaki ditut:

-Kolore berdearekin idatz dezakedala

-Arazo bat dudala boligrafoekin...obsesibo xamarra naizela eta horregatik gutxienez 3 eduki behar ditudala gainean.


Sapatik bueltako trenean idazten dut hau, egun pare bat idatzi gabe egon ondoren eta treneko mu_______gi____/\___m___en_____du___a__/\__/\__k uzten didan heinean. __/\__Aiii! nire burua!! k o s k o r r e k o !!!!

Atzera bueltatzen naiz denboran.

Hanoira iritsiera. Moskutik Hanoirako hegaldia ondo joan zen. Hain ondo nire beldurrak 4 orduz lo egitea erabaki zutela hegazkinean!! Luzea izan zen bidaia oso baina ari naiz hegan egiteari diodan beldurra gainditzen! Onena hau izan zen, eta okerrena Moskun pasa behar izan genituen 14 ordu amaigabeak, errusiarrak jatorrak baino beste edozein adjektiborekin kalifika daitezkela (orokorrean) eta nekea (edo modu modernoan, jet-lag deiturikoa) Hanoirekin aurkitzen zarenean.

Hanoireki aurkitu egiten zara eta. Edo hobe esanda, topatu. Aurrez-aurre topatzen zara eta zaplazteko bat ematen dizu. Boxeo lehia bat bezala da iritsiera. Indartsu hasten zara eta irauten duzu, baina Hanoik duen kolpatze erritmoa ezin da jasan.

Iritsi ginen. Taxi bat hartu genuen. Edo hobe esanda, berak hartu gintuen (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Gidek agintzen duten moduan tratua egin genuen, bidaia neska frantses batekin elkarbanatu genuen gainera, eta honek Vietnam ezagutzen zuenez hainbat aholku eskaini zikigun (hauen artean, autobusez egiteko bidaia...gogoratu ginen aurrerago aholku honekin...).



Taxiko lehiatiletatik ikusi genuen zer zegoen guri itxaroten: eraikitzen, bizirik dagoen hiri bat, etengabeko mugimenduan, aldaketa azkar batean, eta batez ere bizirik, oso oso bizirik dagoen hiri bat. Agian horregatik, hiria bera baino azkarrago joan behar duelako da trafikoa hain zoroa, kontrolgabea (itxuraz).

Espaloiak motoentzat dira. Errepidea, gainontzekoentzat. Norabidea, anitza. Kontrako norabidean joatea norabide egokian? joatea bezain zilegi da. Moto kopurua kalkulaezina eta estimulo bisuala etengabea. Baina nola gurutzatu kalea? Erraza da. Eta batez ere, lojikoa. Besteengan konfidatuz. Izugarri gustatu zitzaidan hau. Ezker-eskubi begiratuz gurutzatzen duzu, bozina hotsekin gidatuz (hemen ez dira bronka botatzeko, baizik eta hemendik noa, kontuz esateko baizik). Eta listo. Gurutzatu duzu. Eta gustatu zaizu.



Desprès de haver perdut el bolígraf blau i buscar-lo obsessivament durant 15 minuts a les motxilles, a les butxaques i a tot arreu, decideixo dues coses:



-Que puc escriure amb el color verd


-Que tinc un problema amb els bolígrafs...que sóc bastant obsessiu i que necessito tenir a sobre al menys tres.

Escric això tornant de Sapa, al tren, desprès d’haver estat un parell de dies sense escriure i en la mida que el mo_____/\__V__i____Me__/\__nT del TrEn em deixa___/\___ aaayyy! El meu cap!!

Torno enrere en el temps.

L’arribada a Hanoi. El vol de Moscou a Hanoi va anar bé. Tan bé que les meves pors van decidir anar-se a dormir durant 4 hores!! El viatge va ser molt llarg per`estic superant la por que em fa volar!!Això va ser lo millor, i el pitjor van ser les 14 hores que varem passar a Moscou, el fet que els russos i les russes poden ser qualificats de qualsevol manera excepte de simpàtics (en general) i el cansament (o dit en modern, el jet-lag) quan et trobes amb Hanoi.



Perquè amb Hanoi et trobes. Et trobes de cop i de front, i et dona un clatellot. L’arribada és com un combat de boxa. Comences fort i al principi aguantes, però el ritme de colpejar que té Hanoi no és pot aguantar.

Vam arribar. Vam agafar un taxi. O millor dir, ens va agafar ell (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Vam regatejar tal i com manen les guies i el viatge ho vam compartir amb una noia francesa que coneixia Vietnam i que ens va aconsellar (entre aquests consells, el de viatjar amb autobus...més endavant ja vam recordar aquest consell ja...).

Des de la finestra del taxi vam veure el que ens esperava: una ciutat en moviment continu , en construcció, i sobre tot, una ciutat molt i molt viva. Potser per això, perquè ha d’anar més ràpid que la pròpia ciutat, el tràfic és tan boig, tan descontrolat (a primera vista).

Les voreres són per a les motos. La carretera, per la resta. La direcció és multiple. La contradirecció, tan vàlida com la direcció ¿correcta?. La quantitat de motos ès incalculable i els estímuls visuals incessants Però, com creuar el carrer? És fàcil. I sobre tot, ès lògic. Confiant en els demès. Això em va agradar molt. Has de mirar a dreta i a esquerre i creues, guiant-te amb soroll dels clàxons (que aqui no són recriminatoris, si no d’avís: ei, que vinc! Ei, passo per aqui...). I ja està. Ja has creuat. I t’ha agradat.

14 ordu Sheretmeyevon / 14 hores a Sheretmeyevo

Goizeko 6etatik Sheretmeyevoko aireportuan, ia-ia hau irekiz...Jaitsi eta lehenengoak kontrola pasatzen, terminal batetik bestera pasatzeko kontrola; eta a zer kontrola! ene! Zein jatorrak diren polizia errusiarrak! (ironia on). Lehenengo egiaztapena: kontroleko emakume poliziaren ingelesa eta gure ingelesa ez da berdina, baina bere aurpegia ilusita, Garbi utzi zigun bere ingelesa zela ona eta gurea…kakaren hurrengoa! Kendu zapatak, kendu motxila, ireki besoak, hankak zabaldu...eta zure aurrean guanteak janzten dituztenean...glups! ezer ez, ipurdia pixka bat ukitu, umm egin eta aurrera! Jada Errusian...ah ez, nazioarteko zonaldean gaude, hau da, ez Errusia, ez inon... aireportuek dauzkaten terminal "para-estatal" edo hobe esanda, "a-estatal" horietako batean.

Berriro ere aurriritziak: fidatzen ez zaren aurpegi "arraroak", hizkuntz arrotzak, kafe (erraldoi) bat hartzeko ere arazoak (no euro, no credit card please, only ruble eta nola demonio edukiko ditut nik ba errubloak ez banator eta ez banago Errusian!) Dena da berria: jendea edalontzirik gabe kubatak egiten (whisky tragoxka bat, koka-kola tragoxka bat, ta alehop!), urrezko hortzak...

Baina baita ere errusiar irribarreren bat, eguzki goxoa eta bidaia osoa aurretik... (Eta oraindik 08:15 ziren hau idatzi nuenean!!)



Gero, beste 12 ordu pasa genituen aireportuan... Denetik egin ahal izan genuen(ironia on):
-lurrean lo (mendebaldeko gizartearen asmakizun eder bati esker: bakarka esererarazten zaituzten aulki besodunak...ez dezala inork pentsa bertan lo eign daitekenik!)
-Taberna guztiekin borrokatu kreditu txartela har ziezaguten (no euro? no card? ok, bye!)
-Azkenean Costa kafea ezagutu, kristoren gosaria ordaindu (bai tamaina, kalitatea, baina baita ere prezioa)
-Hanburgesa eder bat bazkaldu (eta hau bai ederki ordaindu genuela! hori ikusi genuen bidaiatik bueltatzean, kreditu txartelaren karta iristean...baina, inork ba al daki nola dagoen errubloa euroarekin alderatuta? ba, ez, guk ere ez!)
-Nazkatu. Aspertu. Nekatu. Lur jota itxaron. Ekialde urrunera goazen guztiekin bildu eta denen nekatu aurpegietan ezagutu geure burua.
-Eta azkenean,Hanoira eramango gintuen Aeroflot hegazkin erraaaaaaaldoira igo, zeharo nekatuta, loguraz, baina kontent, pozik, ilusioz...

Hanoi, bagoaz!!



Des de les 06:00 a Sheretmeyevo, gairebé obrint l'aeroport... Baixem de l'avió i som els primers en passar el control per passar d'una terminal a una altra; i quin control!! Aish! Que simpàtiques són els i les policies russes!! (mode ironia on). Primera constatació: l'anglès de la policia del control d'accés i el nostre no són iguals, però mirant la cara d'ella, queda clar que l'anglès bo és el seu, i el nostre...una autèntica merda, un despreci (com la seva cara). Treu-te les sabates, treu-te la motxilla, aixeca els braços, obre les cames...i quan comencen a posar-se els guants davant teu...glups! Res...et toquen una mica el cul (això que t'emportes, o s'emporten), fas ummm, i apa, fora d'aquí! Ja sóm a Rússia... Ah no! Estem a la zona internacional, això no és Rússia, no és res...és una d'aquestes terminals "para-estatals"o millor dit, "a-estatals" que tenen els aeroports..

Un altre cop apareixen els prejudicis: cares de les que no et refies, idiomes estranys, problemes fins i tot per prendre't un (enorme) cafè (no euro, no credit card please, only ruble i com vols que tingui jo rubles si no vinc ni estic a Rússia!!). Tot és nou: la gent fent-se cubates sense got (un glop de whisky, un glop de Coca-Cola..i alehop!), dents d'or...

Però també algun somriure rus, sol solet i un tot per descubrir... (I això ho vaig escriure a les 08:15 del matí!!)

Desprès van venir 12 hores més a l'aireport... Vam poder fer de tot (mode ironia on):

-Dormir al terra (gràcies al meravellós invent occidental de posar cadires individuals amb braços, no sigui que algú vulgui dormir estirat!!)

-Barallar-nos amb tots els bars per tal de que ens agafessin la targeta de crèdit (no euro? No crédit card? Ok, bye!)
- Al final, vam conèixer el cafè Costa, vam pagar un esforzar enorme (en quantitat, qualitat i sobre tot, en preu!)
-Dinar una sabrosa hamburguesa (això sí que ho vam pagar, ho vam descobrir a la tornada, al rebut de la targeta...però es que, algú sap quan costa un ruble??? Nosaltres tampoc!)
-Avorrir-nos. Agobiar-nos. Cansar-nos. Esperar impacientment. Ajuntar.nos amb tots els que anàvem cap a Orient als avions de la tarda i reconèixer-nos a les cares cansades de la resta.
-I al final, pujar al enorme avió que ens portaria a Hanoi, totalment derrotats físicament, amb molta son, però molt contents, felinos, amb il·lusió...

Hanoi, anem cap allà!!

Moskurantz / Cap a Moscú

Uda honetan urrun egon naiz...benetan urrun, Vietnamen. Bertan diario moduko bat egiten saiatu gara, bertan ikusi/sentitu/entzun/bizitzen genuena idatzia geratzeko. Eta blogean idatzi hauen zatitxo batzuk jartzea erabaki dut. Eta horrela, blogera bueltatzen naiz...

MOSKURANTZ (edo euskaldun eta okupatzat hartu gintuen serbiarra). Bidaia bat ez da hasten aurreritziak gainetik kendu eta norbaitekin hitz egiten duzun arte. Gure bidaia berehala hasi zen; aireportuan, iritsi bezain pronto, gure alboan familia errusiar bat genuen. Familia errusiar klasiko bat, gure imajinarioan: Mediterraneo inguruan negozio ilunen bat zuen edo errusiar mafiako familia, gainean zuten urre eta ordenagailu eta traste teknologiko kopurua kontuan harturik! Umeek ere bazituzten euren konsolak... Zein ote zen familiaren negozioa? Auto lapurtuen salmenta? Droga? Armak? Ez. Geroxeago konturatu ginen Microsofteko langileak zirela... ooops!

Ilaran zain geundela, betiko tipo listoa. Ordubete zain fakturazioa irekitzeko eta ireki bezain laster, gure tipo listoa...alehop! aurrera! Denetik zekien gainera!



Hegazkinei diedan maitasunak lagunduta, igo ginen eta gure eserlekuan eseri...eta nor zegoen hortxe, nire ondoan? Ilaran aurreratu zigun tipo listoa! Ze ondo! :S Baina hemen ere gure intuizioak "zorrozte" prozesu baten beharrean zegoela konturatu ginen. "Tipo listoa" ondoren gure "lagun serbiarra" bilakatuko zen.
Nire nerbio nabariek erraztu zuten elkarrizketa ("No te gusta volar?"), eta atzeko ilaran zegoen errusiar erraldoiaren zurrungek elkarrizketa eta bidaia arindu.

Lehenengo bromen ondoren...galdera klasikoa: "Nongoak zarete? Ni Serbiakoa". Eta guk: "Bartzelonakoak". Ez genuen konbentzitu. Argi eta garbi geratu zen. Ez dut bartzelonar aurpegia oraindik. Nora goazen esan ondoren, bere bizitza kontatzen hasi zitzaigun eta hara! Vietnamen, Ho Chi Minh-en bizitakoa zen, 4 urtez! Hainbat aholku oparitu zizkigun, eta kontatu zizkigunak oso baliagarriak eta interesgarriak izan ziren.

Berriro ere saiatu zen. Bartzelonakoak? Nire azentoak ezin izan zuen gehiago eutsi eta... "beno, Bartzelonan bizi, baina izatez euskaldunak". Eta bere poza!!! "Aaaahhh, vascos!!!! Ya decía yo!!" (y qué decias??? zer pentsatu ote zuen??). Konfirmatua. Belarritakorik gabe ere, euskaldun aurpegia daukat. Baina ez hori bakarrik. Adi:

Serbiarra: En Barcelona hay muchos okupas, verdad?
Guk: Sí, hay mucho movimiento de ese tipo (nola erantzun horrelako galdera bat?)
Serbirrak (niri): Es que tienes pinta de okupa! Con el pelo así...de negro...

Tócate los pies. 2 minuturen buruan, euskaldun ta okupa! hala!

Serbiarra(jarraituz):"A pesar del separatismo vasco y del presunto centralismo serbio, me llevo bien con los vascos..." (eskerrak!!). Nire aurreritziak martxan jarriak ziren (Serbia, militar ohiak...). Eta ez, oso jatorra suertatu zen, Vila-Real inguruan bizi zena ("un pueblo donde el PNV saca muchos votos" bejondeiela orduan...)

Elkarrizketa surrealista izan zen momentuka, baina tipo listoa, tipo jatorra bilakatu zuen bidaiak. Azken fabore modura gainera, hegazkineko tripulazioak errusieraz soilik egiten zuenez (oso jatorrak, errusiar hauek...hurrengo posta honi buruz izango da), berak itzuli zigun, errusiera ere baitzekien!

Hasiera ederra izan zen!






Aquest estiu he estat lluny...molt lluny, al Vietnam. Allà hem fet una mena de diari, per poder reflectir en paper el que veiem/sentiem/escoltavem/viviem. I he decidit posar alguns fragments d’aquest diari. I així, torno al blog...

CAP A MOSCÚ (o del serbi que ens volía bascos i okupes). Un viatge no comença fins que et treus de sobre els prejudicis i parles amb algú. El nostre viatge va començar ben aviat; a l’aireport, quan varem arribar teniem a una familia rusa clàssica: clàssica segons el nostre imaginari: una familia que tindria uns negocis turbis al Mediterrani o que era de la mafia rusa per la quantitat d’or i ordinadors i eines tecnológiques que portaven a sobre! Fins i tot els nens!Quin seria el negoci de la familia? Compra-venda de cotxes robats i luxosos? Drogues? Armes? No. Desprès ens vam adonar que eren treballadors de Miicrosoft.... ooops!!

Quan estavem esperant a la cua, el paio llest de sempre; una horas esperant per facturar i tan aviat com obren, el nostre paio llest...alehop! endavant! I a més a més, comentant amb la gent la mecánica de com funcionava...semblava que ho sabia tot!



Ajudat per l’amor que tinc a volar vam pujar i ens vam colocar als nostres seients... i qui estava al meu costat? El paio llest! Visca! :S Però aquí també ens vam adonar que la nostra intuició necessitava d’un plan d’afinació. El paio llest es va convertir desprès en el nostre “amic serbi”.

Els meus nervis pre-vol i post-enlairament van ajudar a iniciar la conversa (“No te gusta volar?”), a més a més del caxondeo generalitzat per la respiració diguem “profunda” del enorme rus del darrere.

Desprès de les primeres bromes...la clàssica pregunta: “D’on sou?Jo sóc de Serbia”. I nosaltres: “De Barcelona”. No el vam convèncer. Va quedar clar. Es veu que encara no tinc cara barcelonina. Desprès d’explicar-li on anavem, ens va dir que ell havia viscut a Ho Chi Minh durant 4 anys i ens va regalar moltes anecdotes, sensacions i vivencies del Vietnam que ens van servir molt!.

Ho va intentar de nou. “De Barcelona?” El meu accent ja nom va poder aguantar més... “Bé, vivim a Barcelona, però som bascos...” Ah! Quina alegria li vam donar! “Aaaaahhh, vascos!!! Ya decía yo!!” (y que decías? Que va pensar???) Confirmat! Encara que no porti arracades, faig cara de vasquito. Però no només això. Atenció:

Serbiarra: En Barcelona hay muchos okupas, verdad?
Guk: Sí, hay mucho movimiento de ese tipo (com contestar una pregunta així?)
Serbirrak (niri): Es que tienes pinta de okupa! Con el pelo así...de negro...

Tócate los pies. En 2 minuts, basc i okupa! Hala!

El serbi (continuant): ):"A pesar del separatismo vasco y del presunto centralismo serbio, me llevo bien con los vascos..." (menys mal!!). Els meus prejudicis ja s’havien tornat a posar en marxa (serbi, exmilitars...) I no, va resultar molt simpàtic, vivia a prop de Vila-Real (("un pueblo donde el PNV saca muchos votos...doncs mira, felicitats!!??).

Va ser una conversa surrealista per moments, però el paio llest es va convertir en el paio amable. I com últim favor, ens va traduïr totes les coses que ens deien abans d’aterrar a Moscú els de la tripulació de l’avió, que ho deien només en rus (molt simpàtics, aquests rusos...però això serà el tema del següent post).

Varem començar bé, molt bé!