Itxuraz berria, nahiko erosoa, baina lepo zihoan. Ez balitz 14 orduko bidaia bat, nahiko ondo!
Hue-n bi egun egotea pentsatu genuen, lehen aste honetako "estress antolatua" ahazteko eta gure kasa ibiltzeko. Gainera ez da oso hiri handia Hue, baina bai historia askokoa. Heldu bezain pronto, zisko eginak, hostalera joan ginen. Arazoak dituzten gazteek lan egiten duten hostal bat; benetan ondo jaten zen, eta batez ere, benetan jatorrak ziren. Bertakoekin izan genituen elkarrizketak otordu guztien ostean dira agian gauzarik onenetakoa.
Huen ziudadela eder bat dago eta hainbat enperadoreren hilobi erraldoiak; pagoda eder bat ere ikusteko aukera izan genuen, monje eta guzti.Baita ere literaturaren tenplua. Baina onena, lehen aldiz motoan ibili ginela! Hiria ez zenez oso handia animatu egin ginen. Mototxo bat negoziatu, kasko pare bat eta mapa. Eta behingoz, hiria gure kasa ikusi genuen!!! a ze plazerra!
Lehen eguneko plana: pagoda eta literatura tenplua. Pagoda arazorik gabe topatu genuen, eta oso ederra, lasaia eta zeozer berezia duen lekua iruditu zitzaigun. Literaturaren tenplua aurkitzeko lanak izan genituen. Motoan galdu egin ginen eta errepide asfaltatua amaitu zenean eta auzo-txabola batean azaldu ginenean hasi ginen pentsatzen galdu ginela. Eta erabat konfirmatu Hue tatxatuta ikusten zen kartela ikustean, eta batez ere jendearen begiradak ikustean, erabat harrituta bi gauzengatik: zer egiten dute bi mendebaldar hauek hemen? eta zer egiten du neskak motoa gidatzen eta mutilak atzean? Motoa alokatzean ere galdetu ziguten: berak (neskak) gidatzen al du? eta barre txikiak...
Lehen eguna amaitzeko, Madrilgo gure lagunekin topatu ginen eta hainbat garagardo edan eta elkarrekin afaldu ostean, Vietnameko lehen arratoia ikusi genuen kalean (bizirik, ez jateko). Madrildarrekin barre egin eta edan ondoren, antzeko planak genituela ikusi genuen, eta ziurrenik berriz ere elkar topatuko genuela. Eta haiek ere autobusez joan zirela Huera, baina esperientzia okerragoa izan zutela...
Bigarren egunean, bero izugarria. Lehen egunean ere, eta kalean harrapatu zigun. Bigarrengoan motoa hartu genuen eta enperadoreen hilobi/hilerriak ikustera joan ginen. Hostalean politena, urrunena zegoena zela esan ziguten, eta hara abiatu ginen,, neska aurrean,mutila atzean, harro-harro. Bidetik, neska batek ea laguntzerik nahi genuen, bera ere harantz zihoala eta ez zitzaiola inporta gidatzea. Ze ondo! Bere atzetik joan ginen orduerdi luzez.
Halako batean, gelditu, gure ondoan jarri eta oso gertu geundela esan zigun. Oso ondo! Baina familia zuela, diru gutxi eta ea laguntzerik genion bidea erakusteagatik. Guk ezetz, ez geniola eskatu eta sentitzen genuela. Ez zitzaigun gustatu gezurra esan izana; hasieratik esan izan baligu, agian, baina horrela ez. Buelta eman eta joan egin zen. Eta gu han galduta, berriz.
Azkenean topatu genuen. Leku polita, bakartia erabat eta izugarri handia. Baina bero gehiegi, inoiz jasan ez bezalakoa. Ikusi, errepide ondoko txozna batean zeozer edan, berriro ere ibaiertzeko errepidetxotik galdu eta buelta, arratsaldean autobusa hartu behar baikenuen, Hoi An aldera joateko. 125 kilometro, 3 ordu (imajina errepide eta autobusak). Arratsaldean hartu eta gauean Hoi An lo, lasai-lasai. Hori zen plana. Baina...
Propera parada: Hue. Gairebé 800 kilometres. Un altre cop vam haver de tornar a Hanoi, desprès de despedir-nos dels amics de Halong. Aquests dies vam estar pensant com realitzar el viatge pel Vietnam i diversa gent ens va recomanar el bus (encara que nosaltres erem més partidaris del tren). Al final, vam agafar un "open tour" d'aquests que et permet pujar i baixar de bus quan i on vols. Aquest va ser el primer (mireu foto a dalt).
Era bastant nou, bastant comode, però anava ple. Si no hagues estat un viatge de 14 hores, bastant bé!
Vam estar dos dies a Hue, per descansar del "estress organitzat" de la primera setmana.No és una ciutat massa gran però sí amb molta història. Tan aviat com vam arribar ens vam instalar a l'hostal; un hostal on treballeven joves amb problemes, una mena de servei social. Vam menjar molt bé i sobre tot, van ser molt amables. La millor cosa, les converses que teniem amb ells i elles desprès dels apats.
A Hue hi ha una ciutadella molt maca i uns quants cementiris d'emperadors; també vam poder veure una pagoda preciosa, amb monjos inclosos. I també un temple de la literatura. Però el millor va ser que vam moure'ns amb moto per primera vegada al Vietnam. La ciutat no és gaire gran, no hi ha tant tràfic i ens vam animar. Moto, un parell de cascos i mapa! quin plaer! (veieu video a dalt).
Plà pel primer dia: veure la pagoda i el temple de la literatura. Vam trobar la pagoda sense problemes, molt maca, molt tranquila, un lloc amb alguna cosa especial. Vam tenir més problemes per trobar el temple de la literatura. Ens vam perdre amb la moto i d'això ens vam adonar quan es va acabar l'asfalt i vam entrar a un barri-txabola. Ho vam confirmar quan vam veure el cartell de Hue tatxat (sortiem de Hue!) i amb la mirada de la gent del barri: que fan aquests dos occidentals aqui? i sobre tot, que fa la noia conduint i el noi darrere? Quan vam llogar la moto també ens ho vam preguntar: condueix ella? i un somriure...
Per acabar el primer dia, ens vam trobar amb els nostres amics de Madrid i vam veure unes birres i vam sopar amb ells. Desprès, vam veure la nostra primera rata del Vietnam. Els de Madrid també van anar a Hue en bus, però la seva experiència no va ser tan bona com la nostra... Segurament ens veuriem a Hoi An, vam parlar.
El segon dia, una calor impresionant. El primer dia també, i ens va agafar al carrer. El segon dia vam agafar la moto i vam anar als cementiris dels emperadors. Vam pujar a la moto i encara dintre de la ciutat una noia molt maca es va oferir amb una altra moto a ajudar-nos a arribar, perquè ella també marxaba cap allà. Que maca! Vam anar darrere d'ella mig hora llarga. De sobta va parar i ens va dir que estavem molt a prop. Que bé! I ens va dir que tenia familia i que necessitava diners, a veure si podiem pagar-li la "carrera". li vam dir que no, sobre tot perquè ens va mentir (va donar mitja volta i va marxar). Si ens haguès dit des del principi, potser ens ho haguessim pensat, però així no. Va marxar, i ens va deixar allà perduts.
Al final, ho vam trobar. Un lloc molt maco, molt solitari i exageradament gran. Però hi havia massa calor, com mai havia passat jo. Ho vam veure, vam pendre algo a una txozna al costat del camí, ens vam tonar a perdre a la vora del riu i vam tornar; a la tarda agafavem novament el bus que ens portaria a Hoi An: 125 kilometres, 3 hores de viatge (imagineu-vos les carreteres i el bus). Així cap al vespre estariem instalats a Hoi An. Això en teoria. Això era el plà. Però...
1 comentario:
Quina intriga!!!! Però, què???? Ainssss
Publicar un comentario