Sa Pa (I)

Hanoi gogoz utzi genuen atzean. Hotela goizean goiz uztea akatsa izan zen, egun osoa motxilekin eta 35ºC baino gehiagotara egon baikinen, eta trenera porrot eginda iritsi ginen. Treneko billeteak agentziatik lortu genituen azkenean, nahiz eta saiatu ginen tren geltokira joan eta lehiatilan erosten, edozein vietnamdarren moduan. Joatekoa bai, baina itzultzeko billeterik ez zegoela eta, agentzien monopolioan erori behar izan genuen (aurrerago azalduko dut agentzien mundu hau...).

Tren geltokira iritsi eta billetea eskuan izan genuen arte ez ginen lasai; agentziekin beti izan dugu mesfidantza sentsazioa (eta kasu honetan, ez da aurreritzi kontua). Literadun gelatxoan sartu ginen azkenean! eta gurekin batera Singapurreko bikote bat. Oso jatorrak! Barre egin genuen, hitz egin, azalpenak eman, eta egia esan, bikain joan zitzaigun (batez ere beraiek gehiago ordaindu zutela jakin genuenean)! Eta berehala lotara. Lotara diodanean ziurrenik 6-7 ordu segidan egiten den deskantsu inkonzientea etorriko zaizue burura. Ba ez. Lotara diodanean, hango trenetan behintzat, gorputza saltoka dabilen zeozer da. Harrigarria da trenak egiten dituen saltoak, eta gure gorputzak lo egiteko duen abilezia.



Sa Para iristeko Lao Cai izeneko herrira iristen zara, Txinatik oso (hain!) hurbil. Iparraldean gaude beraz. Iritsi ginen eta han konturatu ginen etorri ginena "makro-trena" zela! Sekula ez ditut hainbeste bagoi jarraian ikusi (eta nire herrian trenak egiten dituen fabrika bat dago!). Geltokitik atera eta nagiak atera aurretik, betiko erretolika: taxi, bus, sir? Beno, normala da, Sa Pa handik ordubetera dago eta bai ala bai autobusez joan behar duzu. Ikusi genuenagatik jende guztiak (guk ezik, nola ez!) zuen lotua autobusa bidaia-agentziarekin. Gu ukatu egin ginen, gure kasa lortu nahi genuen. Singapurrekoei agur esan, ea Sa Pan ikusten garen, eta autobus bat negoziatu genuen. Hemen konturatu nintzen "regateo" kontu hau gustatzen hasi zitzaidala. Autobusean sartu eta irteterakoan, nortzuk sartu autobusean? Gu baino dezente gehiago ordaindu zuten singapurtarrak. Gizarajoak. Norbaitek geltokian jaso zitzan gehiago ordaindu zuten eta azkenean gu bezala. Bidaia-agentzia kabroiak, bai han bai hemen ( aurrerago post bat eskainiko diet), azkenean nahiz eta gehiago ordaindu, ez duzu nabaritzen.

Sa Para iritsi ginen, autobuslari kamikazearen gidatze lasterra gaindituta. Eta Sa Pan igandea zen, merkatu eguna. Hura ikuskizuna! Sa Pa eta zonaldea oso ezaguna da bertan bizi diren tribuei esker. Hainbat eta hainbat tribu bizi dira mendi hauetan: Hmong, Dao, Tay, Giay...eta Viet delakoak (vietnamdarrak). Guk kontakturen bat bageneraman, hmong tribukoa, baina azkenean gure kasa beste bat lortu genuen.

Sa Pa hiria txikia da, eta kale nagusi batean konzentratzen dira ia hotel gehienak. Prezio on batean hotel on bat lortu genuen eta dutxatu eta gosaldu ondoren, merkatua ikustera joan ginen, hurrengo egunerako utziz Sa Pako mendietan barna egin beharreko ibilbidea. Hoteletik irtetean izan genuen lehen kontatktua etnia ezberdin hauekin. Baina izan zen bezala kontatuko dizuet.



Gu biok hotelaren sarreran. Kanpoan, 20 hmong inguru, denak emakumeak, 20 urte ingurutik, 70 ingururartekoak. Denak hoteleko irteera ia blokeatuz. Elkarri begiratu eta atera ginen. Eta hmong guztiek nola inguratzen zaituzten, denetik eskainiz, ezin da hitzez deskribatu: Hello, what's your name, where are you from? do you want... dena irribarre gozo batez. Hasieran galdera guztiak erantzuten dituzu, eta azkenean bakoitza hmong batekin gindoazen kaleetan barna, eurekin elkarrizketan. Gustora, baina penaz bagenekielako elkarrizketaren helburua zeozer saltzea zela.

Merkatua ikusi genuen. Merkatua ez da leku finko bat. Merkatua kalea da. Lurrean, eskailera batzuetan, toldo azpietan...garatzen da. Dena kolore, dena da espezie, arropak, oilo, oilasko eta auskalokoak, eta barazkiak. Eta batez ere usainak. Usain ezberdinak, identifikaezinak, batzuk jasateko zailak. Noski, higiene irizpideak ez dute zerikusirik. Gure lehen merkatua izan zen eta pixkanaka gozatzen joan ginen, ikertzen, ulertzen...





Ah! Azkenean ume bati erosi genizkion zintzilkario batzuk...nola ez, duen aurpegia ikusita? Eta hurrengo egunean, mendi buelta eta gure lagun Á hmong etniako neskatoak esplikatu zizkigun gauza interesgarri guztiak... baina hori hurrengo postean.



Vam deixar enrere Hanoi amb ganes. Deixar l’hotel des del matí va ser un error, ja que vam haver de passar tot el dia amb les motxilles i 35ºC, i varem arribar al tren derrotats, molt cansats. Vam aconseguir els bitllets de tren mitjançant una agencia de viatges, encara que vam intentar aconseguir-les com qualsevol vietnamita, a l’estació. Vam aconseguir el bitllet d’anada però no quedaven més per tornar, o sigui que vam haver de “claudicar” (ja explicaré més endavant aquest mon de les agències).



No vam estar tranquils fins que vam tenir el bitllet a les nostres mans; amb les agencies hem tingut aquesta desconfiança tot el viatge (i no és qüestió de prejudicis). Al final, vam entrar a la Nostra cabina amb lliteres! I amb nosaltres, una parella de Singapur. Molt i molt simpàtics! Vam riure, vam parlar, vam donar-nos explicacions, i la veritat, ens va venir molt bé desprès d’un dia dur (sobre tot, desprès de saber que ells havien pagat bastant més pel bitllet!). I de seguida a dormir. Quan dic “dormir” segurament t’estàs imaginant l’acte de descans inconscient durant 6-7 hores. Doncs, no. Quan dic dormir, al menys als trens d’allà, és una mena de posar el cos a saltar damunt del llit (i quina manera de saltar!!). Ara, és impressionant la capacitat que té el nostre cos de dormir a tot arreu!!.

El tren et deixa a Lao Cai, a una hora per carretera de Sa Pa. Molt (tan) a prop de la China!! Estem al nord de Vietnam. Vam arribar a Lao Cai i vam veure el “macro-tren” que ens havia portat fins allà! Mai havia vist tants vagons junts (i al meu poble hi ha una fàbrica de trens!). Vam sortir de l’estació i pam! la litúrgia de sempre: taxi, bus, sir? Bé, és normal, has d’anar a Sa Pa sí o sí amb bus, o sigui que són les 06.30 de la matinada i t’has de posar a regatejar! Això nosaltres, perquè vam veure que la majoria de turistes ja tenien a algú esperant, mitjançant la agència. Nosaltres ens hi vam negar, voliem fer-ho pel nostre compte. Varem dir adéu als de Singapur. Varem regatejar, i aquí vaig adonar-me que m’agradava fer-ho. Vam entrar al mini-bus i al sortir varem veure com pujaven als de Singapur al nostre bus. Pobrets. Desprès ens vam explicar que ells havien pagat més per tal de que fossin també recollits a l’estació; i res, van haver de fer igual que nosaltres, però pagant més. Això són les agències. Però allà i aquí.



Varem arribar a Sa Pa, sobrevivint al conductor kamikaze del bus. I a Sa Pa era dia de mercat, diumenge. Quin espectable!Sa Pa i els voltants són molt coneguts per les ètnies que viuen a les muntanyes d’allà: Hmong, Dao, Tay, Giay...i els Viet (els vietnamitas). Nosaltres portàvem des d’aquí un contacte, de la tribu dels hmong, però al final varem aconseguir un altre pel nostre compte.

Sa Pa és una ciutat petita, i gairebé tots els Hotels es concentren a un carrer. Vam aconseguir un bon hotel a un bon preu, i desprès de dutxar-nos i esforçar (penseu que portàvem 2-3 hores aixecats i eren les 9:00 encara!), varem sortir a veure el mercat, deixant pel següent dia la ruta per les muntanyes de Sa Pa. Varem tenir el primer contacte amb les ètnies d’allà només sortir de l’hotel. Però us explicaré tal i com va ser.



Nosaltres dos a l’entrada de l’hotel. Fora, unes 20 hmongs, totes dones. Des dels 20 als 70 anys. Totes quasi bloquejant la sortida de l’hotel. Ens vam mirar i vam sortir. I no és pot descriure com et rodegen les 20 hmongs, oferint-te de tot: Hello, what's your name, where are you from? do you want... tot això amb un somriure dolç. Al principi contestàvem totes les preguntes, i al final, cadascun de nosaltres anava parlant amb una hmong pels carrers de Sa Pa. Molt a gust, encara que sabíem que l’objectiu de la conversa era vendre alguna cosa.

Varem veure el mercat. El mercat no és un lloc fix. El mercat és el carrer. Al terra, a unes escales, sota uns “toldos”… Tot és color, especies, robes, pollastres, galls d’indi, “ves a saber què’s”, verdures. I sobre tot, olors. Olors molts diferents, impossibles d’identificar, olors crus, cuinats, alguns difícils de suportar. És clar, els criteris de neteja i higiene no tenen res a veure. Va ser el nostre primer mercat i poc a poc va manar gaudint, investigant, provant, entenent…





Ah! Al final varem comprar alguna coseta a un nen… como no, amb la cara que tenia?? I el proper dia, vam fer una ruta per la muntanya amb la Nostra amiga Á de l’ètnia hmong que ens va explicar moltes coses… però això, al següent post.