Hanoi!!

Boligrafo urdina galdu ondoren eta 15 minutuz obsesiboki motxiletan, patriketan eta toki guztietan bilatu ondoren, bi gauza erabaki ditut:

-Kolore berdearekin idatz dezakedala

-Arazo bat dudala boligrafoekin...obsesibo xamarra naizela eta horregatik gutxienez 3 eduki behar ditudala gainean.


Sapatik bueltako trenean idazten dut hau, egun pare bat idatzi gabe egon ondoren eta treneko mu_______gi____/\___m___en_____du___a__/\__/\__k uzten didan heinean. __/\__Aiii! nire burua!! k o s k o r r e k o !!!!

Atzera bueltatzen naiz denboran.

Hanoira iritsiera. Moskutik Hanoirako hegaldia ondo joan zen. Hain ondo nire beldurrak 4 orduz lo egitea erabaki zutela hegazkinean!! Luzea izan zen bidaia oso baina ari naiz hegan egiteari diodan beldurra gainditzen! Onena hau izan zen, eta okerrena Moskun pasa behar izan genituen 14 ordu amaigabeak, errusiarrak jatorrak baino beste edozein adjektiborekin kalifika daitezkela (orokorrean) eta nekea (edo modu modernoan, jet-lag deiturikoa) Hanoirekin aurkitzen zarenean.

Hanoireki aurkitu egiten zara eta. Edo hobe esanda, topatu. Aurrez-aurre topatzen zara eta zaplazteko bat ematen dizu. Boxeo lehia bat bezala da iritsiera. Indartsu hasten zara eta irauten duzu, baina Hanoik duen kolpatze erritmoa ezin da jasan.

Iritsi ginen. Taxi bat hartu genuen. Edo hobe esanda, berak hartu gintuen (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Gidek agintzen duten moduan tratua egin genuen, bidaia neska frantses batekin elkarbanatu genuen gainera, eta honek Vietnam ezagutzen zuenez hainbat aholku eskaini zikigun (hauen artean, autobusez egiteko bidaia...gogoratu ginen aurrerago aholku honekin...).



Taxiko lehiatiletatik ikusi genuen zer zegoen guri itxaroten: eraikitzen, bizirik dagoen hiri bat, etengabeko mugimenduan, aldaketa azkar batean, eta batez ere bizirik, oso oso bizirik dagoen hiri bat. Agian horregatik, hiria bera baino azkarrago joan behar duelako da trafikoa hain zoroa, kontrolgabea (itxuraz).

Espaloiak motoentzat dira. Errepidea, gainontzekoentzat. Norabidea, anitza. Kontrako norabidean joatea norabide egokian? joatea bezain zilegi da. Moto kopurua kalkulaezina eta estimulo bisuala etengabea. Baina nola gurutzatu kalea? Erraza da. Eta batez ere, lojikoa. Besteengan konfidatuz. Izugarri gustatu zitzaidan hau. Ezker-eskubi begiratuz gurutzatzen duzu, bozina hotsekin gidatuz (hemen ez dira bronka botatzeko, baizik eta hemendik noa, kontuz esateko baizik). Eta listo. Gurutzatu duzu. Eta gustatu zaizu.



Desprès de haver perdut el bolígraf blau i buscar-lo obsessivament durant 15 minuts a les motxilles, a les butxaques i a tot arreu, decideixo dues coses:



-Que puc escriure amb el color verd


-Que tinc un problema amb els bolígrafs...que sóc bastant obsessiu i que necessito tenir a sobre al menys tres.

Escric això tornant de Sapa, al tren, desprès d’haver estat un parell de dies sense escriure i en la mida que el mo_____/\__V__i____Me__/\__nT del TrEn em deixa___/\___ aaayyy! El meu cap!!

Torno enrere en el temps.

L’arribada a Hanoi. El vol de Moscou a Hanoi va anar bé. Tan bé que les meves pors van decidir anar-se a dormir durant 4 hores!! El viatge va ser molt llarg per`estic superant la por que em fa volar!!Això va ser lo millor, i el pitjor van ser les 14 hores que varem passar a Moscou, el fet que els russos i les russes poden ser qualificats de qualsevol manera excepte de simpàtics (en general) i el cansament (o dit en modern, el jet-lag) quan et trobes amb Hanoi.



Perquè amb Hanoi et trobes. Et trobes de cop i de front, i et dona un clatellot. L’arribada és com un combat de boxa. Comences fort i al principi aguantes, però el ritme de colpejar que té Hanoi no és pot aguantar.

Vam arribar. Vam agafar un taxi. O millor dir, ens va agafar ell (taxi sir? taxi? where are you going? taxi?). Vam regatejar tal i com manen les guies i el viatge ho vam compartir amb una noia francesa que coneixia Vietnam i que ens va aconsellar (entre aquests consells, el de viatjar amb autobus...més endavant ja vam recordar aquest consell ja...).

Des de la finestra del taxi vam veure el que ens esperava: una ciutat en moviment continu , en construcció, i sobre tot, una ciutat molt i molt viva. Potser per això, perquè ha d’anar més ràpid que la pròpia ciutat, el tràfic és tan boig, tan descontrolat (a primera vista).

Les voreres són per a les motos. La carretera, per la resta. La direcció és multiple. La contradirecció, tan vàlida com la direcció ¿correcta?. La quantitat de motos ès incalculable i els estímuls visuals incessants Però, com creuar el carrer? És fàcil. I sobre tot, ès lògic. Confiant en els demès. Això em va agradar molt. Has de mirar a dreta i a esquerre i creues, guiant-te amb soroll dels clàxons (que aqui no són recriminatoris, si no d’avís: ei, que vinc! Ei, passo per aqui...). I ja està. Ja has creuat. I t’ha agradat.