Goizeko 6etatik Sheretmeyevoko aireportuan, ia-ia hau irekiz...Jaitsi eta lehenengoak kontrola pasatzen, terminal batetik bestera pasatzeko kontrola; eta a zer kontrola! ene! Zein jatorrak diren polizia errusiarrak! (ironia on). Lehenengo egiaztapena: kontroleko emakume poliziaren ingelesa eta gure ingelesa ez da berdina, baina bere aurpegia ilusita, Garbi utzi zigun bere ingelesa zela ona eta gurea…kakaren hurrengoa! Kendu zapatak, kendu motxila, ireki besoak, hankak zabaldu...eta zure aurrean guanteak janzten dituztenean...glups! ezer ez, ipurdia pixka bat ukitu, umm egin eta aurrera! Jada Errusian...ah ez, nazioarteko zonaldean gaude, hau da, ez Errusia, ez inon... aireportuek dauzkaten terminal "para-estatal" edo hobe esanda, "a-estatal" horietako batean.
Berriro ere aurriritziak: fidatzen ez zaren aurpegi "arraroak", hizkuntz arrotzak, kafe (erraldoi) bat hartzeko ere arazoak (no euro, no credit card please, only ruble eta nola demonio edukiko ditut nik ba errubloak ez banator eta ez banago Errusian!) Dena da berria: jendea edalontzirik gabe kubatak egiten (whisky tragoxka bat, koka-kola tragoxka bat, ta alehop!), urrezko hortzak...
Baina baita ere errusiar irribarreren bat, eguzki goxoa eta bidaia osoa aurretik... (Eta oraindik 08:15 ziren hau idatzi nuenean!!)
Gero, beste 12 ordu pasa genituen aireportuan... Denetik egin ahal izan genuen(ironia on):
-lurrean lo (mendebaldeko gizartearen asmakizun eder bati esker: bakarka esererarazten zaituzten aulki besodunak...ez dezala inork pentsa bertan lo eign daitekenik!)
-Taberna guztiekin borrokatu kreditu txartela har ziezaguten (no euro? no card? ok, bye!)
-Azkenean Costa kafea ezagutu, kristoren gosaria ordaindu (bai tamaina, kalitatea, baina baita ere prezioa)
-Hanburgesa eder bat bazkaldu (eta hau bai ederki ordaindu genuela! hori ikusi genuen bidaiatik bueltatzean, kreditu txartelaren karta iristean...baina, inork ba al daki nola dagoen errubloa euroarekin alderatuta? ba, ez, guk ere ez!)
-Nazkatu. Aspertu. Nekatu. Lur jota itxaron. Ekialde urrunera goazen guztiekin bildu eta denen nekatu aurpegietan ezagutu geure burua.
-Eta azkenean,Hanoira eramango gintuen Aeroflot hegazkin erraaaaaaaldoira igo, zeharo nekatuta, loguraz, baina kontent, pozik, ilusioz...
Hanoi, bagoaz!!
Des de les 06:00 a Sheretmeyevo, gairebé obrint l'aeroport... Baixem de l'avió i som els primers en passar el control per passar d'una terminal a una altra; i quin control!! Aish! Que simpàtiques són els i les policies russes!! (mode ironia on). Primera constatació: l'anglès de la policia del control d'accés i el nostre no són iguals, però mirant la cara d'ella, queda clar que l'anglès bo és el seu, i el nostre...una autèntica merda, un despreci (com la seva cara). Treu-te les sabates, treu-te la motxilla, aixeca els braços, obre les cames...i quan comencen a posar-se els guants davant teu...glups! Res...et toquen una mica el cul (això que t'emportes, o s'emporten), fas ummm, i apa, fora d'aquí! Ja sóm a Rússia... Ah no! Estem a la zona internacional, això no és Rússia, no és res...és una d'aquestes terminals "para-estatals"o millor dit, "a-estatals" que tenen els aeroports..
Un altre cop apareixen els prejudicis: cares de les que no et refies, idiomes estranys, problemes fins i tot per prendre't un (enorme) cafè (no euro, no credit card please, only ruble i com vols que tingui jo rubles si no vinc ni estic a Rússia!!). Tot és nou: la gent fent-se cubates sense got (un glop de whisky, un glop de Coca-Cola..i alehop!), dents d'or...
Però també algun somriure rus, sol solet i un tot per descubrir... (I això ho vaig escriure a les 08:15 del matí!!)
Desprès van venir 12 hores més a l'aireport... Vam poder fer de tot (mode ironia on):
-Dormir al terra (gràcies al meravellós invent occidental de posar cadires individuals amb braços, no sigui que algú vulgui dormir estirat!!)
-Barallar-nos amb tots els bars per tal de que ens agafessin la targeta de crèdit (no euro? No crédit card? Ok, bye!)
- Al final, vam conèixer el cafè Costa, vam pagar un esforzar enorme (en quantitat, qualitat i sobre tot, en preu!)
-Dinar una sabrosa hamburguesa (això sí que ho vam pagar, ho vam descobrir a la tornada, al rebut de la targeta...però es que, algú sap quan costa un ruble??? Nosaltres tampoc!)
-Avorrir-nos. Agobiar-nos. Cansar-nos. Esperar impacientment. Ajuntar.nos amb tots els que anàvem cap a Orient als avions de la tarda i reconèixer-nos a les cares cansades de la resta.
-I al final, pujar al enorme avió que ens portaria a Hanoi, totalment derrotats físicament, amb molta son, però molt contents, felinos, amb il·lusió...
Hanoi, anem cap allà!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario